Des de llavors, Nick Hanauer no hi ha deixat de predicar en el mateix sentit. Però no perquè senta un amor irresistible envers els pobres. Hi ha dues classes d’amics, els que quan s’adonen que vas amb la bragueta oberta esperen a veure de quin color tens el canari per a riure una mica i els que t’avisen discretament perquè t’apuges la cremallera. Aquest és dels segons. Està donant bons consells als seus, encara que molts d’ells no sàpiguen apreciar el seu gest. Està avisant-los del perill d’implosió del negoci que porten a mitges. És un ric que té por de deixar de ser-ho en el sentit més radical de l’expressió. Després d’aquella conferència, ha destacat en altres fòrums les similituds que, segons ell, existeixen entre el que està passant ara mateix amb la destrucció de la classe mitjana i el que va passar en la fase que va precedir a la temible Revolució Francesa. Però el cap pel qual ell es preocupa és el de Maria Antonieta, no el de Robespierre. Els pobres i la classe mitjana empobrida li importen un rave. El que li preocupa és que l’escalada d’avarícia a què estem assistint faça que el flux de diners que circula en direcció a les butxaques d’aquest 1% al qual ell pertany s’interrompa de sobte i de mala manera.
El seu és un discurs de pànic que deixa al descobert algunes coses interessants. La fonamental és que els empresaris no creen treball, que el que fan és apropiar-se dels seus rèdits. Ací toca dir, encara que no hauria de caldre, que ningú s’està referint al llibreter del cantó o al llanterner que va de casa a casa desembossant forats de pica. Si aquest llanterner se sent lligat a Hanauer per la paraula “empresari”, té un greu problema de percepció. Els empresaris a qui ell apel·la no paguen autònoms, són uns paios que s’apoderen del control de la cadena productiva, o logística, o de prestació de serveis, o de tot alhora, amb l’única finalitat d’enriquir-se. Totes les millores que promouen convergeixen en un únic objectiu: obtindre cada vegada una taxa de benefici més gran amb el menor cost possible. I això, tard o d’hora, passa indefectiblement per abaratir i eliminar mà d’obra. És a dir, que no sols no creen ocupació: la destrueixen. No ho fan perquè siguen males persones, encara que alguns ho són i molt; és perquè està en la seua naturalesa. Però la mentida perdura i ha calat molt fondo. Fins i tot ells se l’han acabat creient i això és del que avisa Hanauer, perquè és just el que fa que un mentider es convertisca en un imbècil. Els està comminant a fer l’ull viu i tornar a la senda del cinisme, de la maldat temperada per la intel·ligència.
Hanauer no perd de vista que els altres també l’estem sentint, per això reforça el seu discurs amb una altra cançó fraudulenta —que no ben bé falsa— i hàbilment camuflada en les seues denúncies suposadament revolucionàries: “Els llocs de treball són una conseqüència de […] la retroalimentació entre el client i l’empresa i només els consumidors poden […] incrementar la demanda i la contractació. En aquest sentit, un consumidor corrent crea més ocupació que un capitalista com jo”, diu. Vet ací l’altra pedra angular d’aquesta reeixida peça retòrica que va de boca en boca entre una esquerra de bon acontentar. Resulta que som nosaltres els que creem ocupació, però en tant que consumidors i clients, no en tant que subjectes polítics, éssers que decideixen lliurement en què volen emprar la seua vida i els recursos del planeta. En teoria, segons Hanauer, la creació d’ocupació consisteix a esclavitzar-nos a nosaltres mateixos tractant de materialitzar els nostres desitjos (de moment deixarem aparcat com aquests desitjos arriben a colonitzar les nostres ments).
A hores d’ara ningú sembla ja advertir que som també els productors dels béns i serveis que estem cridats a comprar, ni tan sols nosaltres. Perquè la mentida diu que són ells, aquests que es defineixen com a “creadors de riquesa”, els que ho produeixen tot, de la mateixa manera que Felip II “va construir” l’Escorial: als pedrapiquers, als paletes i al que va fer les reixes els feu desaparèixer la semàntica. Però precisament ací és on està el problema que Hanauer albira i la majoria dels seus ensuperbits confrares no volen veure: que entre la nostra vocació consumista, que és allò que mou aquest món fet a la seua mida, i les nostres possibilitats de satisfer-la —el nostre poder adquisitiu— hi ha cada vegada més distància. I en aquesta distància bé podria ser que ens adonàrem que en un món dominat per mercaders la mercaderia som nosaltres i que en compte de consumidors som consumits com un ciri encès pels dos extrems. Podria ser. Per somiar que no quede. Hanauer ja ho fa mentre dorm sobre garbes de milions i en forma de malson.
Joan Dolç
Balanç d’existències
