Venim al món amb la vida embargada per una colla d’usurers. I ho acceptem com un fet natural. Que vinga Aristòtil i que ens explique una altra vegada què significa això que l’home és un ésser social, perquè alguns no acabem de veure en què consisteix aquesta sociabilitat. Del «t’has de guanyar la vida», que implica que prèviament te l’han confiscat, hem passat al «t’has de guanyar la possibilitat de guanyar-te la vida», que en les actuals circumstàncies sol voler dir l’accés a una ocupació de mera subsistència. Eixim cada dia al carrer amb un posat respectable que no acaba de dissimular del tot la nostra condició de subjugats, i estretint el cul tant com podem anem al tall a fer de sicaris de qui siga perquè ens hi va la vida. El nostre salari és el salari de la por.
Els qui abans es disputaven els barris de les ciutats, ara controlen àrees econòmiques d’àmbit planetari, configurant una cartografia que no té res a veure amb els mapes polítics que es continuen estudiant en les escoles i que a hores d’ara tenen el mateix valor que els d’una fantasia medieval. Els països, les nacions, ja són tan sols il·lusions col·lectives administrades amb criteris de rendibilitat. El sentit de territorialitat de les elits realment governants és el mateix que tenien Al Capone i Bugs Moran quan es repartien Chicago en la rebotiga d’una barberia. Abans es repartien negocis marginals i ara controlen les indústries bàsiques i altres que transformen béns prescindibles en estupefaents globals. Els seus interessos no paren de créixer, i una de les seues màximes prioritats és modificar el marc legal per a fer-los encaixar en ell. Es retorcen dins de la legalitat com un paràsit monstruós que nia en un hoste massa menut.
Quan sentim dir que tal i tal altre sector d’activitat proporcionen ocupació a molta gent cal posar-se a tremolar, perquè això vol dir que tenen un gran poder de coacció i que el van a utilitzar. Disposen d’un ampli ventall de possibilitats de fer xantatge a dues bandes: a l’estat —a la part que resta fora del seu àmbit d’influència directa— i al treballador a través de la deslocalització, la reducció de plantilla, la baixada de salaris, la mobilitat, la pressió sobre el poder legislatiu i altres martingales que ens esperen en forma de sorpresa. Una cosa que va a més amb el TTIP, la TiSA i altres obscures iniciatives que ara mateix estan discutint, entorn d’una sòlida taula de noguera que li han emprat a Scorsese, uns pardals que prèviament s’han escorcollat entre si per si algú portava una gravadora, que en els temps que corren és l’arma que més temen. El seu negoci és el de l’espoli institucionalitzat, i estan ajustant-nos les tarifes que els paguem a canvi d’aquest dret a la vida que ens furtaren amb una naturalitat esbalaïdora en l’instant mateix que vam nàixer.
Els que no poden fer front a aquest peatge vital, des del moment que van a parar a la cuneta es tornen invisibles. Els tipus de la taula tenen establerts efectius molt eficaços per a aconseguir-ho, integrats majorment per bufons especialitzats a desviar la nostra atenció. Però no poden evitar que de tant en tant entropessem amb el cadàver d’un d’aquests éssers suposadament inexistents mentre passegem per la platja, o que se’ns aparega el seu fantasma remenant un contenidor de deixalles, o ens en vinga un a l’encontre sacsant un got de plàstic buit i emetent frases inintel·ligibles, com del més enllà. I llavors ens assalta la síndrome del supervivent, el complex de culpa que es va detectar per primera vegada en els que van aconseguir escapar de la mort en els camps de concentració. Se sentien culpables per seguir vius quan tants altres havien caigut al seu voltant i també, en alguns casos, per haver-ho aconseguit després d’haver suportat indignitats vergonyants. És una síndrome amb una aparença noble que avui, no poques vegades, emmascara un fenomen molt menys presentable, més semblant a una humiliant i insolidària paranoia que a una altra cosa: la por de ser els pròxims a ser liquidats.
Joan Dolç
Balanç d’existències
