Ni universal ni humana

En 1948, poc després de donar per consumada la més gran —que no l’última— salvatjada protagonitzada per una espècie animal fins aleshores, els mandataris alfa de les potències triomfants, flanquejats per algunes comparses, després de colpejar-se el pit i soltar uns quants alarits sobre una muntanya de morts, van fer unes quantes declaracions d’intencions de gata maula a l’ombra del bolet atòmic. Estaven tan segurs que podrien passar-se-les per l’arc del triomf tantes vegades com els vinguera de gust, que no van dubtar a fer-ho per escrit. Això els permetia fer-se una foto amb una estilogràfica a la mà, que és com llavors es pensava que calia passar a la història. 


Foto: Joan Dolç (Balanç d'existències).

Potser el més altisonant dels documents que van eixir d’aquella espècie de ritual de purificació siga la Declaració Universal dels Drets Humans. No hi havia res d’original en aquell paper. Ni tan sols en la seua formulació. L’intent de materialització d’aquells drets era el que, explícitament o implícitament, havia motivat, motiva i motivarà la majoria dels canvis socials i polítics emancipatoris al llarg de la història. I sempre ha sigut i serà contra el poder, mai des d’ell, encara que de vegades aparenta el contrari, com va explicar molt bé Lampedusa i, encara millor, potser, Visconti. Tampoc era la primera vegada que s’hi posaven per escrit, però era la primera vegada que es feia des d’un poder omnímode, avalat per una maquinària de guerra aclaparadora, acabada de greixar amb la sang de setanta milions de persones. Era la versió definitiva. Suposadament, a partir d’aquell moment, tots aquells drets tenien avaladors prou competents per fer-los efectius. No obstant això, no hi ha paper amb què tants s’hagen netejat el cul tantes vegades al llarg de la història. I ací el tenim encara, tan llis, tan blanc, tan consistent, fent gala d’una estranya durabilitat.

La Declaració “Universal” —ni més ni menys— dels Drets Humans fou un acte colossal de cinisme gens dissimulat. Només cal veure el que diu el seu article 29.3: “Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides”. Com quedem? És que els propòsits i principis de les Nacions Unides poden no ser coincidents amb els de la Declaració? El document en qüestió venia a exemplificar allò de “fes el que jo dic, però no el que jo faig". Ni el que he fet ni el que faré. Els drets es fixaven en forma de manaments no per a garantir-los, sinó per a monopolitzar-los. Tots sabien, sobretot els que l’havien fet, que aquella força capaç de canviar el rumb del món es tornaria a fer servir tantes vegades com convinguera, per això calia crear un codi que justificara el seu ús. Segons sembla, som capaços de cometre totes les arbitrarietats imaginables, però no podem fer-ho sense justificar-les d’alguna manera, sense encaixar-les dins d’un relat d’aparença coherent. Només per això la literatura serà sempre necessària. És un antídot per a la bogeria. O, millor dit, la seua disfressa millor.

La Declaració està tan ben redactada, siga dit sense cap ironia, que permet tantes dobles lectures com calga. Pocs, excepte els més ingenus, ignoren ja que és un document merament instrumental, del qual no importa tant el que diu com l’ús que s’hi pot fer a conveniència, i no perquè en termes generals és ambigu o fàcil de trair, sinó perquè aquesta és la seua naturalesa, el propòsit amb què va ser redactat. Més que una declaració de drets humans és un promptuari per a fer declaracions de guerra. Des que es va publicar no hi ha hagut acte bèl·lic que no s’haja escudat en la violació prèvia d’algun dels seus articles per part de l’agredit i en la intenció de fer-los valdre per part de l’agressor. La violació, real o suposada, de part d’aquests drets per uns justifica la violació massiva d’aquests mateixos drets per altres. En la pràctica, col·loca els drets humans per damunt dels humans. Una guerra és legal o il·legal —la sola distinció provoca ois— en relació amb el grau d’incompliment de només un dels seus articles per una de les parts.

Avala l’èxit de l’operació el fet que quasi setanta anys després continuem apel·lant a aquell document sacralitzat, en uns casos com si fóra una taula de salvació —no ho és— i en altres com si en nom seu es poguera justificar qualsevol acte d’agressió —s’hi pot—. No val la pena denunciar ací la situació lamentable en què es troba cada un dels drets a què al·ludeix, ja ho fan altres en altres llocs i molt bé. Però és com si passara un carro. El poder del qual gaudeixen els seus pretesos garants se suporta en l’ús convenencier que en fan, en la seua utilització merament propagandística, en la seua transgressió sistemàtica, en la rendibilitat que aconsegueixen extraure del patiment aliè, dels éssers humans pels drets dels quals diuen sospirar i la humanitat dels quals menyspreen amb inhumanitat manifesta. El que és inexplicable és que els continuem invocant mentre ens fotem un llobarro que, al seu torn, s’acaba d’alimentar amb la carn dels milers de cadàvers que espesseixen ara mateix la sopa macabra en què està esdevenint el Mediterrani, un festí beneït per vint-i-vuit estats, ni més ni menys, les constitucions dels quals estan basades en aquesta innocentada, que d’aquesta manera perpetuen.

Joan Dolç
Balanç d'existències


Balanç d'existencies

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat