Durant segles se’ns va ensenyar a riure’ns de l’estupidesa i alhora a imitar-la amb dissimulació. Fer-se el fava ha sigut la millor manera de sobreviure i surar a l’ombra del poder, un signe d’intel·ligència, suposadament. Curiosament, el fava era el que volia ser massa espavilat, i el llest era qui sabia fer-se el fava. Ara els espavilats estan desfermats. Han aprés que poden extralimitar-se i no passa res, que els altres els hi deixem pas i que fins i tot els considerem un exemple que cal seguir. De manera que el món ha esdevingut una carrera d’espavilats, que solen ser aquells que es creuen intel·ligents sense ser-ho. «Si l’estupidesa no s’assemblara perfectament al progrés, al talent, a l’esperança o al millorament, ningú no voldria ser estúpid», va escriure Robert Musil dues vegades a tall d’advertència, l’última en 1937, poc abans d’haver d’eixir d’Àustria cames ajudeu-me fugint d’un bigot quadrat d’aparença estúpida. Ara ja sabem que no és que s’hi assemblen, és que estupidesa i progrés, segons la idea utilitarista que d’aquest impera, són ja una única cosa, conformen un monstre microcèfal de capacitats devastadores.
Pino Aprile, en el seu provocador i infravalorat Elogio dell’imbecile (2002), va deixar escrit que «en la selecció natural i cultural de l’espècie preval el pitjor si el pitjor és el més útil», cosa que, segons ell, explicaria l’increment exponencial del nombre d’imbècils i el fet que s’estiguen apoderant del planeta. Segons Aprile, és una equivocació jutjar aquesta evidència amb criteris morals. L’estupidesa és una eina disposada per l’evolució, de la mateixa manera que ho va ser la intel·ligència, que està quedant obsoleta. I és ella, l’estupidesa, amb la seua natural docilitat, el seu amor per la jerarquia, la seua inclinació pel comportament gregari, la seua supeditació irracional a la norma i, en última instància, la seua capacitat de neutralitzar qualsevol manifestació d’intel·ligència, sempre pertorbadora, la que permet que el món no es desintegre. Aprile s’esforça a demostrar que precisament això és el que garanteix el nostre futur i no són pocs els que, de manera significativa, se l’han pres seriosament.
Siga perquè som estúpids, siga perquè som uns espavilats que es fan passar per faves, no parem de cagar dins del nostre niu. Sota l’imperatiu de fer-nos visibles a tota costa, estem fent miques la nostra individualitat, exhibint-nos com a estúpids, reals o simulats, en blogs, aplicacions de missatgeria, fotoblogs, Facebook i tot tipus de podis exhibicionistes, amb una capacitat de reflexió minvant i sota la mirada d’una legió d’àvids mercaders. S’està consumant així el procés que anuncià Guy Debord en els anys 90 en forma de consigna: «De l’ésser al tenir i del tenir a l’aparençar». És un procés de degradació que va inexorablement lligat a un altre. La «colonització total de la vida social pels resultats acumulats de l’economia», denunciada per Debord, va associada a una degradació accelerada del nostre hàbitat —de l’hàbitat, l’únic que existeix— que comporta una imminent gran extinció d’espècies, tant animals com vegetals (la que fa sis), entre les quals cal no descartar la nostra. «Una persona estúpida és la que fa mal a una altra o a altres sense obtindre alhora un profit per a si, o fins i tot obtenint-ne un perjudici». A la vista d’on hem arribat i cap a on anem a tota virolla, aquesta màxima que un altre que s’ha ocupat de l’assumpte, Carlo Cipolla, enuncià en Allegro ma non tropo(1988), ha resultat ser una definició susceptible de fer-se extensiva a tot el gènere humà.
Joan Dolç
Balanç d’existències
