La mel de l'estultícia

Com sol passar amb totes les pautes de comportament d’aparença il·lògica, l’estupidesa constitueix un tret específicament humà i és, per tant, objectiu prioritari de qualsevol esperit mitjanament inquisitiu. És un tema que ens suscita una curiositat irresistible, tan sols llastada per la por de trobar el seu eco en el nostre interior. De la mateixa manera que són pocs els que aconsegueixen no girar el cap quan senten cridar «imbècil!» enmig del carrer, només cal posar la paraula «estupidesa» en la tapa d’un llibre per a atraure l’interés del lector. Estem sempre disposats a escodrinyar l’assumpte per a veure si desentranyem els seus nombrosos misteris. Ja que no aconseguim entendre la condició humana a través dels atributs que l’engrandeixen, potser ho aconseguim a través dels que ens situen no ja per sota de la intel·ligència sinó en els seus antípodes. Tot i que cada vegada es fa més patent que quan ho haurem aconseguit serà ja massa tard.
 

La importància de l’estupidesa en el desenvolupament de l’ésser humà, o si més no en el de la nostra civilització, és capital. Com va assenyalar Erasme de Rotterdam amb una contundència sorprenent per a l’època (1509), sense l’estupidesa «no hi hauria ni societat, ni relacions agradables i sòlides, ni el poble suportaria durant molt de temps al príncep, ni l’amo al criat, ni la donzella a la seua senyora, ni el mestre al deixeble, ni l’amic a l’amic, ni l’esposa al marit, ni l’arrendador a l’arrendatari, ni el camarada al camarada, ni els comensals entre ells, si no estigueren entre si ara enganyant-se adés adulant-se, condescendint sàviament entre ells, o untant-se recíprocament amb la mel de l’estultícia». Fidel al seu paper, l’Església el censurà, però pocs han gosat contradir-lo des de llavors. I a pesar d’això és un tema que fins fa poc no s’ha abordat obertament. Durant segles s’ha tingut per tabú, perquè parlar de l’estupidesa inevitablement és assenyalar, i això ha estat considerat secularment de mala educació. Ara es fa fins i tot amb delectació, cosa que potser vol dir que per fi comencem a entendre’ns a nosaltres mateixos. Ens reconeixem en l’estupidesa, li hem perdut la por i l’estem assumint sense embuts.

Durant segles se’ns va ensenyar a riure’ns de l’estupidesa i alhora a imitar-la amb dissimulació. Fer-se el fava ha sigut la millor manera de sobreviure i surar a l’ombra del poder, un signe d’intel·ligència, suposadament. Curiosament, el fava era el que volia ser massa espavilat, i el llest era qui sabia fer-se el fava. Ara els espavilats estan desfermats. Han aprés que poden extralimitar-se i no passa res, que els altres els hi deixem pas i que fins i tot els considerem un exemple que cal seguir. De manera que el món ha esdevingut una carrera d’espavilats, que solen ser aquells que es creuen intel·ligents sense ser-ho. «Si l’estupidesa no s’assemblara perfectament al progrés, al talent, a l’esperança o al millorament, ningú no voldria ser estúpid», va escriure Robert Musil dues vegades a tall d’advertència, l’última en 1937, poc abans d’haver d’eixir d’Àustria cames ajudeu-me fugint d’un bigot quadrat d’aparença estúpida. Ara ja sabem que no és que s’hi assemblen, és que estupidesa i progrés, segons la idea utilitarista que d’aquest impera, són ja una única cosa, conformen un monstre microcèfal de capacitats devastadores.

Pino Aprile, en el seu provocador i infravalorat Elogio dell’imbecile (2002), va deixar escrit que «en la selecció natural i cultural de l’espècie preval el pitjor si el pitjor és el més útil», cosa que, segons ell, explicaria l’increment exponencial del nombre d’imbècils i el fet que s’estiguen apoderant del planeta. Segons Aprile, és una equivocació jutjar aquesta evidència amb criteris morals. L’estupidesa és una eina disposada per l’evolució, de la mateixa manera que ho va ser la intel·ligència, que està quedant obsoleta. I és ella, l’estupidesa, amb la seua natural docilitat, el seu amor per la jerarquia, la seua inclinació pel comportament gregari, la seua supeditació irracional a la norma i, en última instància, la seua capacitat de neutralitzar qualsevol manifestació d’intel·ligència, sempre pertorbadora, la que permet que el món no es desintegre. Aprile s’esforça a demostrar que precisament això és el que garanteix el nostre futur i no són pocs els que, de manera significativa, se l’han pres seriosament.

Siga perquè som estúpids, siga perquè som uns espavilats que es fan passar per faves, no parem de cagar dins del nostre niu. Sota l’imperatiu de fer-nos visibles a tota costa, estem fent miques la nostra individualitat, exhibint-nos com a estúpids, reals o simulats, en blogs, aplicacions de missatgeria, fotoblogs, Facebook i tot tipus de podis exhibicionistes, amb una capacitat de reflexió minvant i sota la mirada d’una legió d’àvids mercaders. S’està consumant així el procés que anuncià Guy Debord en els anys 90 en forma de consigna: «De l’ésser al tenir i del tenir a l’aparençar». És un procés de degradació que va inexorablement lligat a un altre. La «colonització  total de la vida social pels resultats acumulats de l’economia», denunciada per Debord, va associada a una degradació accelerada del nostre hàbitat —de l’hàbitat, l’únic que existeix— que comporta una imminent gran extinció d’espècies, tant animals com vegetals (la que fa sis), entre les quals cal no descartar la nostra. «Una persona estúpida és la que fa mal a una altra o a altres sense obtindre alhora un profit per a si, o fins i tot obtenint-ne un perjudici». A la vista d’on hem arribat i cap a on anem a tota virolla, aquesta màxima que un altre que s’ha ocupat de l’assumpte, Carlo Cipolla, enuncià en Allegro ma non tropo(1988), ha resultat ser una definició susceptible de fer-se extensiva a tot el gènere humà.

Joan Dolç
Balanç d'existències


Balanç d'existencies
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat