Saturació


Que els espais habituals de convivència són cada vegada més agressius és una cosa que es posa de manifest en els canvis que s’han esdevingut al llarg dels últims cinquanta anys en la tipologia arquitectònica. Hem passat dels balcons descoberts i les cases lluminoses i obertes a l’exterior, a les façanes fosques i bunqueritzades, convertides en defenses contra les nombroses formes de pol·lució urbana, des de la que ha monopolitzat el mot, l’atmosfèrica, a aquelles que afecten la salut mental, les actituds i, en última instància, la idiosincràsia dels ciutadans, especialment la contaminació visual i l’acústica. La primera invita a no mirar, a fer-se els cecs, i el soroll de vegades és ja tan desesperadament intens i persistent que l’única manera d’evitar-lo és produint-ne més.
 

La quantitat ingent de missatges que rebem, tant dins del nostre àmbit privat com en eixir al carrer, i tot el que fem per a esquivar-los, estan transformant a marxes forçades el nostre comportament. Llisquem per un entorn saturat d’estímuls com animals de laboratori d’aspecte ruminant dins d’un laberint experimental. Estem desenvolupant habilitats inverses a les de la socialització: no veure, no sentir, no parlar, no interactuar. Caminem amb els auriculars embotits en les orelles, escoltant una música extradiegética que ens converteix en espectadors de tot el que ens envolta i fa del món una pel·lícula. I quan tenim ocasió, siga en la parada de l’autobús, en el metro o prenent un café, tractem d’anar-nos-en encara més lluny, ens submergim en els mons virtualitzats o directament imaginaris que ens brinda una pantalleta. El problema és que uns estímuls no anul·len els altres sinó que s’hi superposen. I a més a més, tot tractant de fugir d’un món sensorial que ens resulta cada vegada més estrident i repel·lent, esdevenim cada vegada més vulnerables.

La nostra intimitat és transgredida per tota mena d’intrusions que no paren de créixer en nombre i en intensitat. Cada vegada que ens connectem al mòbil o a l’ordinador, o fem una compra a distància o ens apuntem a un club de cors solitaris —que ja té collons això—, obrim una porta per la qual s’escola un agosarat violador d’espais personals, que ens parla de tu i no dubta a atacar-nos a la menor ocasió. Fenòmens relativament recents se sumen a un genius loci que ja era extravertit, expansiu, irreflexiu i odiós de totes totes. Perquè a aquests nouvinguts cal afegir els escandalosos habituals, com el que viu a l’altra banda de la paret i et recorda cada dos per tres que crida perquè li dóna la gana i perquè està en sa casa. Aquest paio, que no s’atreviria a entrar en la teua sense demanar permís, que s’hi quedaria paralitzat en el llindar pel tabú ancestral de la violació de domicili, no dubta a envair el teu amb els seus brams. L’envaeix i et bastoneja el cap tot el temps que li ve de gust. No se n’adona com pot arribar a ser de sòlid el soroll.

O sí. En tot cas, a aquests paios caldria sotmetre’ls a la teràpia Ludovico amb un embut estacat en cada orella (vegeu La Taronja Mecànica), i potser amb això n’hi hauria prou. Però fer front als nous mètodes d’intrusió és més difícil. Quan els invasors tecnològics veuen que els seus estímuls no ens arriben, refinen els seus mètodes i redoblen la potència i la intensitat de les seues emissions, de manera que s’estableix un mecanisme de retroalimentació que tendeix a l’infinit. Igual que passa amb el veí recalcitrant de tota la vida, que com més intentes raonar amb ell més s’engresca. No podem escapar ni tampoc sembla que tenim la capacitat necessària per a corregir aquest procés abusiu per la via racional. La sensació d’impotència està esdevenint això que en psicologia social se’n diu un emergent, un fenomen generalitzat que acaba generant-ne un altre sempre impredictible.

La socialització, diuen alguns, és la interiorització de l’exterioritat. Si és així, hem arribat a un punt en què ja no ens cap tot el que intenten embotir-nos. No hi ha subjectivitat capaç d’assimilar tant de material objectiu. La societat, aquesta pretesa terrissera que modela individus, està produint uns xurros colossals. Tant dóna que capgirem els termes o que, com fan certes escoles sociològiques, els considerem part d’un procés bidireccional en què l’individu i la societat es construeixen mútuament. El cas és que va tot alhora. O més aviat no va. Diuen que existeix saturació quan una cosa està al màxim de la seua capacitat, quan tot el que conté està tan comprimit que a efectes pràctics res no s’hi mou, quan una cosa és incapaç de canviar substancialment per molt que li endinyes, quan en un circuit no hi ha diferència entre el que entra i el que surt.  No ens hauria d’estranyar que tants, en tractar de protegir-se a la desesperada d’aquesta cultura intrusiva, acaben encarnant-la sense atenuant ni sordina.

Joan Dolç
Balanç d'existències


Balanç d'existencies
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat