De grat o per força

A finals de 1989 tots els nostres esquemes mentals sobre la situació geopolítica i sobre la política mateixa es van esfondrar alhora que ho feia el mur de Berlín. Només els que han viscut el món bipolaritzat del segle XX coneixen les dimensions d’aquell xoc. La nostra manera d’acarar la realitat va començar a trontollar perquè la realitat mateixa trontollava i s’evaporava tot el que en créiem saber. Van aparéixer llavors diagnòstics tan contundents com el de Francis Fukuyama: la història havia acabat. Davant del buit que s’havia creat de sobte, aqueixa afirmació es va expandir com ho fan les veritats aparentment inqüestionables. Neoliberals de totes les mides van eixir dels armaris, alguns d’ells amb gran satisfacció, i el discurs esquerrà de filiació marxista es va encongir i es va amagar en el buit de l’escala. Mentre que uns pareixien entendre-ho tot, altres pareixia que no entenien res.
 

Arribà el nou segle, i quan tot just havia començat, la televisió ens va oferir un espectacle més sorprenent encara per insòlit, que no per transcendent. Les Torres Bessones de Nova York s’ensorraven en directe davant dels ulls de tothom. El succés trencava un altre esquema que s’havia gravat profundament en la nostra testa: els Estats Units d'Amèrica, el seu territori mateix, ja no era invulnerable. Els profetes van aparéixer de sobte, com si el mag haguera donat una palmellada: a partir d’aquell moment els nordamericans s’adonarien que no estaven sols en el món —ens van dir—, ara sabien que en formaven part, que estaven tan exposats com el que més, que el patiment global del planeta també era el seu i, per tant, tractarien d’evitar-lo. Era una afirmació que a penes amagava una íntima alegria, la que s’expressa a través de la dita «no hi ha mal que per bé no vinga». Molts s’ho van creure i s’ho van seguir creient durant bastant de temps, a pesar que els Estats Units d'Amèrica no van tardar ni vint-i-quatre hores a colpejar frenèticament els seus tambors de guerra. De nou, la capacitat de comprensió de la majoria es veia sobrepassada per uns esdeveniments que pareixien anar contra tota lògica.

Passem a aquest insignificant i definitivament miserable estat que és Espanya ara mateix. Quan al maig del 2015 Podem i les anomenades confluències van arrabassar unes quantes alcaldies i presidències autonòmiques a la dreta —bé, en alguns casos els les van entregar al PSOE, que semblava el mateix—, es va estendre la convicció que el bipartidisme havia acabat a Espanya, que la Transició havia mort i que començava una revolució pacífica, si fa no fa. El poble havia pres bona part de les institucions perifèriques i locals i estava a punt de prendre el control del Parlament per mitjans escrupolosament democràtics. Aquell triomfalisme va començar a desprendre olor de socarrim després d’una legislatura fallida, i ara mateix el somni està en flames. Per a sorpresa de molts, el multipartidisme s’ha transformat de nou, per art d’encantament, en bipartidisme, o pitjor encara, en un monopartidisme, en una reedició a penes modificada del Movimiento Nacional, que ara descobrim, oh sorpresa, que mai s’havia parat del tot, que durant tot aquest temps havia seguit movent-se.

Hi ha alguna cosa en el patró que emparenta aquests tres casos d’estupefacció col·lectiva, entre si i amb molts altres. En general, sembla com si la raó no sabera com sortir-se’n quan l’assalta l’absurd. Tendim a funcionar exclusivament amb sil·logismes, i una vegada acceptades les premisses ens resistim a acceptar una conclusió que no siga conseqüent amb elles. En aquestes situacions, sembla com si la fe de la raó en si mateixa la tornara irracional, la deixara inerme enfront dels qui avancen sense complexos i a tota virolla entre el desconcert col·lectiu, siga perquè l’han provocat, siga perquè no necessiten entendre res per a avançar, tan sols percebre que el que desitgen és al seu abast. Hi ha formes d’abús que ens paralitzen com a un conill davat dels fars del cotxe que ve cap a ell. Per a defendre’ns d’elles, l’instint ens diu que hauríem d’actuar mitjançant la força, perquè no són sinó força. Però un poderós mecanisme intern de naturalesa racional ens ho impedeix. Així és com, per a evitar caure en la barbàrie, esdevenim les seues víctimes propiciatòries, ja es tracte de l’avanç salvatge del capitalisme, del terrorisme colonialista i el seu contrari o d’un colp d’estat encobert i envoltat per un núvol de falsos sil·logismes.
 
 
«Aut consiliis aut ense» [o per consells o per espasa] és el principi pel qual es regeixen tots els estats (no sols el de Xile, que porta el lema inscrit en el seu escut en una versió actualitzada: «Por la razón o la fuerza»). No és una oració disjuntiva, no són dues opcions, com pot paréixer si fem una lectura literal de l’enunciat, són parts inseparables de la fórmula que propicia el poder i el sosté. Tampoc hi és exclusivament per a avís de forasters: s’és ciutadà d’un estat de grat o per força. Tots els estats es doten d’un aparell de força pretesament basat en la raó per a no haver de dependre mai més d’ella. En tot cas, d’una eina híbrida denominada «dret». I a partir d’ací, què poden fer els que només tenen raons, aquestes desvalgudes criatures de la raó? Arribat un punt sempre han necessitat ajuda per a imposar-se. Potser encara cal alguna cosa més que el raciocini per a sobreviure. A la majoria ens repugna pensar-ho, però a qui cau en la desesperació no cal explicar-li-ho. El repte és com anticipar-se a aquest estadi, com defendre la raó abans que ens la lleven per la força, i si és possible sense renunciar a ella. A la raó, s’entén.

Joan Dolç
Balanç d'existències 

Balanç d'existencies

Comentaris

Pordiosero
1.

Muy a mi pesar soy del parecer que, en lo tocante a los Estados, la fuerza detiene toda la legitimidad, toda vez que la razón carece por completo de legitimidad.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat