Paraules vanes i orelles sordes

Hi ha un tipus de sordera anomenada presbiacúsia, que és la que caracteritza les persones que afirmen sentir però no entendre. Per a elles, les paraules han esdevingut sons indesxifrables. Diuen els experts que és un fenomen associat a l’envelliment, que cada vegada es manifesta més aviat pel fet que el soroll ambiental no ha parat de créixer en els últims temps. Un està temptat de dir que, per al que cal sentir, millor quedar-se sord, però el cas és que aquesta malaltia té uns efectes col·laterals que van reduint progressivament la sociabilitat de l’individu afectat. Com la comunicació se’ls fa dificultosa, els que pateixen presbiacúsia van aïllant-se i desinteressant-se cada vegada més del món. Alhora, els que els envolten van marginant-los progressivament davant de les dificultats per a fer-se entendre per ells.

Després d’haver-se informat sobre tot açò, u, que és un conspiranoic contumaç, comença a sospitar que els qui remenen les cireres estan assessorats per un otorinolaringòleg. Perquè estem assistint a l’avanç imparable d’una espècie de presbiacúsia social que dista molt de ser fortuïta. Abans ens tenien a ratlla ocultant-nos informació i posant-nos una mordassa. Així és com vivíem durant el franquisme, sense poder escoltar i obligats a callar. Ara, l’estratègia és la contrària, ens inciten a xarrar per les butxaques i ens forcen a sentir tot el sant dia una samfaina sonora en què ens és impossible destriar i entendre una merda.
 

Al marge de valoracions posteriors, un recorda els primers anys de la transició com un període de descompressió, en el qual, a poc a poc, ens permetien sentir coses que fins llavors eren tabú i s’obrien vies perquè començàrem a dir tot el que fins llavors havíem reclòs en la part del cervell que solem utilitzar com a masmorra. La novetat magnificava la importància d’aquell procés i segurament ens donava una idea equivocada de cap a on menava. Ens estaven despressuritzant el coco alhora que descarregaven el conjunt de la societat d’una tensió antiga, fins a un cert punt incontrolable i, sobretot, molt poc útil per als nous temps que s’obrien davant nostre. Fer-nos veure que aquella tensió era anacrònica i no tenia sentit era, precisament, un dels propòsits de l’operació. Volien que creguérem que estava desfasada tota forma d’activisme i també que renunciàrem a tota cautela. Ja no calia recórrer a les escoltes clandestines, les confidències en veu baixa o el doble sentit. Ara només calia obrir la boca i soltar la primera cosa que sortís d’allí. Així ho vam creure i així ho vam fer. Van deixar que ens desfogàrem i ens vam quedar d’allò més mansos i relaxats.

Llavors va començar el bombardeig. Passius com estàvem, i amb el cap net com una patena, vam començar a engolir tot el que ens tiraven. Les noves consignes van començar a circular des dels centres de propaganda del nou règim, alguns nounats i altres degudament reciclats. Si els donem una ullada, des de la perspectiva actual, veurem que tot era ja allí, emparat sota màximes absurdes com les que diuen que totes les opinions són respectables, que el perdó és, sense cap matís, una de les virtuts més preades i l’oblit, sublim. Hi convivien veus discrepants que no discrepaven en res perquè no estaven amalgamades per la dialèctica, formaven una massa esvarosa d’idees desarticulades. Constituïen el farcit de l’empanada amb què estaven massillant el nostre cap prèviament estovat.

Alhora, se’ns invitava a desposseir-nos de tot pudor i a desprendre’ns d’atavismes gens rendibles, a incorporar-nos a l’espectacle en forma d’ens transmissors, a perdre el sentit del ridícul, de la privacitat i de la reserva. Ens van convertir en una colònia de grills esbojarrats dins d’una nova gàbia. Tots parlant sense entendre un borrall del que es deia. Una societat presbiacúsica, afligida d’una sordera perceptiva galopant. La frase “a paraules vanes, orelles sordes” va adquirir un nou sentit. Més enllà del símil, aquest fenomen ha acabat creant un nou ciutadà xarraire, desinhibit, exhibicionista, falsament social i definitivament cretí que s’ha estés de manera alarmant pels patis de veïnat, les taules de les terrasses, les pantalles de televisió o els fòrums d’Internet.

La qüestió és que l’afectat de presbiacúsia, en determinades circumstàncies, sí que pot entendre el que se li diu. En sentit estricte sent però no entén, perquè la seua oïda s’ha tornat insensible a les freqüències mitjanes i altes, però hom pot arribar a ell utilitzant la resta de freqüències i, sobretot, fent servir l’ampli ventall de signes que han anat substituint les paraules a mesura que aquestes han anat perdent la seua utilitat ancestral. El llenguatge purament verbal ja no té res a fer ací. Impera un llenguatge nou, d’una complexitat aparent que pareix obeir un sol propòsit: camuflar els missatges, fer confusa la comunicació.

Confusa, que no impossible. No deixa de ser prodigiosa la manera com determinades idees es perden instantàniament en el guirigall imperant, mentre que altres aconsegueixen obrir-se pas sense esforç i contra tota lògica. Res té a veure el seu nivell de complexitat, de precisió o de veracitat: unes s’emeten en les freqüències i amb la intensitat adequades i les altres no. Els que estan assessorats per l’otorinolaringòleg orgànic saben com fer-ho i, sobretot, han sabut acaparar els mitjans necessaris per a aconseguir-ho.

Joan Dolç
Balanç d'existències 

Balanç d'existencies

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat