That's entertainment!

Acaba de començar la temporada i aquest teatre de sessió contínua en què s’ha convertit el planeta ens ha oferit ja un parell d’espectacles d’aquells que deixen sense alè. Encara no ens havíem recuperat després de veure com dos saltimbanquis veterans, rivals acèrrims, s’agafaven de la mà, feien un triple salt mortal i un d’ells quasi es mata, quan, en la pista central, se’ns ha oferit un duel desigual entre un astut corderet blanc i un obés lleó prehistòric que ha acabat amb l’espedaçament de l’herbívor davant l’espant del respectable. En ambdós casos, l’expectació ha sigut màxima i el públic ha aplaudit d’allò més tot i que, durant el transcurs de la funció i com és tradicional, ha estat hàbilment desposseït de tot el que duia en les butxaques per un equip de destres carteristes a sou dels organitzadors. Excepte el número dels escurabosses, tota la resta ha sigut pur guinyol, una arlequinada. Més tard, els comediants, perfectament indemnes, han passat per caixa i han sopat amb els seus agents, col·legues i patrocinadors per a celebrar l’èxit i perfilar els detalls de la pròxima representació.

Un no deixa de sorprendre’s de l’escàndol que mostren tantes persones presumptament avisades davant la “traïció” del PSOE o la derrota de la “demòcrata” Hillary a mans del “feixista” Trump. No importa quantes vegades hagen vist l’espectacle, aquestes persones són com els rucs que confonen el caragirat Iago amb l’actor que el representa i no dubten a escopir-li si el veuen pel carrer o creuen que la senyora que fa de Desdèmona és tan malaurada com el seu personatge i, si ensopeguen amb ella en el supermercat, la miren amb commiseració. No pocs s’han cregut que el que es dirimia als Estats Units era, literalment, el que s’escenificava. I això que no era Shakespeare el guionista sinó els mateixos que s’inventen les fantasies puerils a què ens té acostumats Hollywood. Potser ha estat precisament per aquesta raó. Sinopsi breu: Qui tindrà accés al “botó roig”, un pallasso homòfob, masclista, racista, prepotent i desllenguat, o una feminista independent, responsable, flegmàtica, educada i amb una gran experiència política? Passeu i admireu. Entreteniu-vos amb els vostres temes favorits mentre nosaltres decidim com recautxutar el sistema, que d’això és del que va realment la cosa.
 
 

 
Si és que vivim en un sistema, perquè ja fa temps que un té dubtes respecte d’això. Alguna cosa put a fals dilema quan al capitalisme se li contraposa qualsevol projecte nascut de la voluntat i l’intel·lecte amb la intenció d’imposar-se al caos polític, econòmic, social i, ara ja també, ecològic. El capitalisme no sembla obeir aquest esquema. Un sistema pressuposa l’existència d’un conjunt teòric d’idees previ a la seua aplicació, la formulació anticipada d’uns principis i, encara que amb una mica d’esforç, sempre és possible trobar antecedents a tot. A la història del capitalisme li falta aquest capítol. Se li atribueix un origen espontani, natural, es presenta com un fet ineluctable, la conseqüència lògica i inevitable de la naturalesa i l’activitat humanes, que, segons diuen, són la satisfacció de les ambicions individuals, la passió pel comerç i la recerca del benefici individual i de retruc el col·lectiu, toca’t els collons, amb tant com n’hi havia per a triar. De veres que una estructura socioeconòmica que ha adoptat el lema atribuït a un administrador comercial: Laissez faire et laissez passer…, le monde va de lui même! («Deixeu fer, deixeu passar… el món va tot sol!») pot considerar-se un sistema? Més aviat sembla tot el contrari, l’intent continuat d’evitar que qualsevol sistema digne de tal nom puga prosperar. És un fet que el corpus teòric del capitalisme s’ha construït a posteriori, sobre la marxa, a mesura que la seua praxi ha anat acumulant contradiccions, un exercici gegantí de justificació que pretén apuntalar el parell d’idees manifestament immorals sobre les quals se sustenta. D’ací la seua deriva cap a l’espectacle global, el guinyol, la farsa, la mascarada.

L’ordre natural a què apel·la aquest «sistema» tan precari tampoc és, com alguns solen dir lamentant-se o vantant-se, depenent de la seua posició en la cadena alimentària, la llei de la selva, prou més hospitalària i clement del que hom pensa, sinó el que, molt després d’eixir d’ella, de la selva, van instaurar els perxerons que es van fer amb la direcció del ramat, els torsimanys que van desenvolupar l’art de retòrcer les consciències i els pardals que van aprendre a traure profit del treball alié. Un caos molt ben orquestrat que s’esforcen a perpetuar els que es van rellevant en aquests llocs i recollint-ne els guanys. Això fa que els que acaben imperant siguen els més bèsties, els més sinuosos, els més cruels, els menys empàtics, grans sociòpates, llops disfressats de corder. Molt ben disfressats generalment, encara que de tant en tant aparega algú a qui li costa dissimular la seua pelussera salvatge, com ara Trump. I llavors ens adonem de tot el que amaga la pantomima i ens espantem. Tan bé que li esqueia el blanc Norit a Hillary i tan bé que belava dalt de l’escenari! No serà agradable veure Donald cada dia en el telenotícies, però, en tot cas, benvingut siga el principi de realitat que aporta.

Joan Dolç


 
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat