«Qui necessitaria França si no fos pel Louvre?», es pregunta Aleksander Sokurov en la seua última pel·lícula (Francofonia, 2015). És una pregunta retòrica que invita a ser complementada amb una altra: Què seria dels parisencs sense el Louvre? I què seria dels francesos sense París? Hitler coneixia molt bé la resposta i per això, després de fer tant com va poder per preservar unes obres d’art que cobejava i no malmetre una ciutat que admirava, quan va sentir que perdia tant una cosa com l’altra no va dubtar a ordenar la seua destrucció a tall de suprema venjança. Era una manera de destruir a tots i cadascun dels francesos. Els francesos no serien res sense tot allò que els identificava com a tals, de la mateixa manera que cada ésser humà es perd un poc a si mateix quan deixa de reconéixer-se en l’entorn que hauria de formar part del seu passat, i es perd definitivament quan ja no es troba en el paisatge de la seua memòria.
Tenim necessitat de passat, no som res sense ell. I on hi ha necessitat n’hi ha negoci. Ací hi ha qui es dedica a fabricar passats després d’haver-los arrasat, siga amb bombes, amb excavadores o amb mentides. El mecanisme és el mateix que el de les guerres convencionals, que entre altres coses es fan per a alimentar el fabulós negoci de la reconstrucció. Un negoci peculiar, que alhora que aixeca ciutats amb grans beneficis esborra qualsevol empremta de delicte. La reconstrucció té aquesta rara virtut: restitueix els edificis i s’emporta la memòria. I és un negoci en alça. En el món civil s’anomena equívocament «restauració», i està convertint el nostre hàbitat quotidià en una immensa falsificació que no té res a envejar al cartó pedra de Hollywood o de Cifesa.
Els supervivents de qualsevol guerra de devastació, com els exiliats o els emigrants forçosos, desproveïts dels vincles amb el seu entorn, amb els espais amb què s’havien relacionat i sobre els quals havien construït una identitat compartida, entren de colp en un estat erràtic, mortalment melancòlic. És l’estat en què un corre el risc de caure si decideix vagarejar avui per la seua pròpia ciutat a la cerca dels referents urbans, els «llocs», sobre els quals la seua memòria va tirar l’àncora. Pot trobar —trobarà, segur— que la major part han desaparegut o manquen de vida. De vegades han estat desvitalitzats per a convertir-los en espais turístics destinats a ser mirats però no viscuts, de vegades han estat brutalment transformats en espais de flux en què esdevé impossible qualsevol acte de convivència.
És desolador comprovar que el rastre d’aquell entorn que nosaltres vam transformar, en el que vam deixar la nostra empremta i que, al seu torn, tan determinant va ser en els nostres processos cognitius i afectius ha estat esborrat. Passejant per la ciutat, de vegades un ensopega amb vestigis davant dels quals donen ganes d’agenollar-se i maleir com Charlton Heston davant de les restes de l’Estàtua de la Llibertat en El planeta dels simis. Sense aquests espais viscuts i compartits no som res, sense el seu context ningú no és res, i un es pregunta pel destí d’aquestes generacions que només hauran conegut espais virtuals, aquests espais prestats, buits i evanescents, en què és impossible arrelar i dels quals és impossible apropiar-se, que es formen entre xicotets mons privats cada vegada més hermètics i retrets. No costa gens d’imaginar que el valor que concedim ara mateix al passat desapareixerà, deixarà de tindre sentit, i una espècie singular d’apàtrides poblarà el futur.
Joan Dolç
