Res no hi ha tan capitalista com el concepte de joventut. Que els ho diguen als de El Corte Inglés, que van explotar durant més de trenta anys l’eslògan «Que gran és ser jove!» i s’hi van folrar. El seu origen coincideix amb l’emergència d’un segment nou de consumidors potencials. Abans d’això, «jove» era tan sols aquell que per edat estava més a prop del naixement que de la seua expectativa de mort. Però en tant que ésser humà era, sobretot, el que determinava la seua pertinença a una classe o a un grup social, com tot déu, tinguera l’edat que tinguera, fóra ros o moreno, mascle o femella, animal o cosa. No fa ni setanta-cinc anys, el constructe social «joventut», amb els seus paraments polítics i jurídics, no existia o no tenia suficient solidesa per a imposar-se a altres evidències identitàries fins al punt d’ocultar-les, tal com ocorre ara, que la consciència de ser jove —o la de pertànyer a determinat sexe o gènere, o a qualsevol minoria, agreujada o no— poques vegades es combina amb la consciència de classe.
Afalagar la joventut és rendible. I també feixista. «Gioventù granitica!» exclamava admirat un camicia nera enfront d’un planter d’adolescents flonjos, comptabigues i indolents en una escena d’Amacord. El jerarca mussolinià de la pel·lícula de Fellini no els veia així; en aquell grup d’efebs en zel veia els futurs puntals de la pàtria en procés de maduració. Venim del que s’ha anomenat adultocentrisme, i a pesar de les aparences encara hi som i serem, perquè un fenòmen va lligat a l’altre. Els joves, ja constituïts en categoria social a tots els efectes, eren i són considerats adults en fase larvària, individus cridats a protagonitzar uns rols que garantiran l’statu quo, als quals arribaran seguint un camí prèviament traçat. El truc sempre ha consistit a fer-los creure que el camí el tracen ells mateixos a mesura que avancen.
Ara, cinc anys més tard i després de dues eleccions decebedores, no pocs d’aquells aprenents de bruixot, davant de la inusitada capacitat de resistència del règim, arremeten en els fòrums d’opinió contra els vells perquè estan convençuts que són ells els qui amb els seus vots impedeixen l’avanç de les seues idees, siguen les que siguen, que no tots les hem pescat encara. Els instituts d’estadística i els mitjans que difonen els seus bonics gràfics de colors els hi donen la raó, els repeteixen de manera subliminar allò de «que gran és ser jove!» alhora que reforcen l’estratègia de criminalitzar el segment més vell de la població, que amenaça de buidar les arques de la Seguritat Social. Menteixen, naturalment. Si establim l’inici de la vellesa en els 45 anys, que és molt establir, en les eleccions generals de 2015 —el resultat les de 2016 és prácticament el mateix— hi havia un 55% dels votants del PP que eren «vells», d’acord. Però si tenim en compte que la participació fou del 73% i que el PP arreplegà només un 44% d’aquells vots, ens trobem que, com a màxim, tan sols el 18% de la gent gran ha votat el PP, tot en números rodons. La resta, o ha votat una altra cosa o s’ha quedat a casa, com el més jove dels joves. No pareix que siga l’activisme d’una minoria de vells reaccionaris el que determina la composició política del mapa institucional.
El pitjor no és que ens vulguen fer creure que aquells que en els anys setanta i vuitanta s’enfrontaven als grisos amb tirador i boles de rodament —no tot el món feia això, val a dir— són uns vells reaccionaris, i que els que ara es passen el dia llançant els mal anomenats «memes» al ciberespai són uns heroics subversius. El pitjor és que molts d’aquests últims s’ho creuen. Potser la portada de El Viejo Topo no estiga tan desfasada com sembla. No ho estarà mentre tants continuen caient en la trampa d’aquest i d’altres (ehem!) suposats conflictes transversals que encobreixen els verdaders eixos de l’antagonisme polític.
Joan Dolç
