Capvespre, per Joan Dolç

Després d’una setmana llarga de tempestes, cels grisos i dies curts i foscos, ixes a la terrassa a donar menjar al gat i et trobes de sobte amb un cel ras, una atmosfera serena i un sol tebi i daurat que t’assenten com un Valium 10 dissolt en una copa de Valbuena. No són de Vega Sicília, són de Requena, però el parell de copes de vi sí que te les has pres durant el dinar. I et dius mentre acaricies el cap del mixet: “És que no és gràcies a aquestes engrunes de benestar que vivim la raó per la qual vivim? I és una cosa tan assequible! Què collons estic fent cada dia des que em van parir? Per a què tantes angoixes, per a què tantes presses?”… I mentre mires el quadro de Dante Gabriel Rossetti en què s’ha convertit el carrer a l’hora de la migdiada dominical, aquest benestar, aquesta pau, aquest instant d’eternitat es va convertint lentament en odi i fúria cap als que espenten, cap als que estiren, cap als que abriven, cap als que xafen sense misericòrdia el pedal de l’accelerador.

A més, aquests dies, coses de la vida, penses sovint en la mort. De bell nou. Quan eres jove la imaginaves com una adversària romàntica a qui arribaves a creure que podies vèncer. Portaves nugat al braç el mocador de la vida. Quan vas tindre clar que no, que mai no guanyaries el torneig, la mort va esdevindre una obsessió que et perseguia nit i dia, un pensament morbós que, de tant en tant, et sotragava amb la intuïció sobtada que això algun dia succeiria de veritat i que tota la resta deixaria de succeir. Després, et vas fer a la idea, si fa no fa. Vas començar a conviure amb ella, vas aprendre a fer-ho i, a partir de llavors, vas aconseguir oblidar-la, si més no, a estones. Ella també pareixia haver-se oblidat de tu. Però, a mesura que passen els anys, torna a freqüentar-te més fanfarrona que mai. Amics que moren, familiars que emmalalteixen, alifacs irreversibles, aprensions plausibles que, de tant en tant, amenacen de convertir-se en certeses… I damunt, el món, que sents que se’n va a fer la mà. Ja no el teu, que això té fins i tot les seues recompenses, sinó el de tots i, sobretot, el dels teus fills, que hi van dins, joves embotits en un òmnibus escantellat que, com un vell arrogant, decrèpit i inconscient de la seua debilitat es precipita cap a l’hòstia, cap a la gran hòstia que el deixarà sense dents per moniato.

El teu odi, aleshores, s’estén cap als que no se n’assabenten, cap a la senyora aquella del Titanic que es resistia a pujar al bot salvavides sense les seues joies, cap als imbècils que taponen l’eixida d’un avió accidentat tractant d’arreplegar les seues estúpides compres de turista, cap als que volen entrar a espentes en un estadi que està ja ple mentre els de davant es fan mandonguilles contra la tanca. I vas pel carrer tractant d’endevinar en quin arquetip encaixa cada un d’aquells amb què et trobes. El teu odi s’escampa cap a l’empleat de banca que es pentina, et parla i s’estira la màniga de la jaqueta com un soldat de la màfia, cap a l’empleat de gasolinera que et vigila atrinxerat darrere de la caixa mentre tu et baralles amb la mànega de la benzina i notes com les pilotes se te n’entren del fred, cap a la funcionària municipal que t’explica des de la seua bombolleta de poder els passos que has de fer per a pagar una multa, cap a aquest cambrer que et posa el cafè amb mala llet i cap a l’altre que ho fa com si volguera que li feres un fill, cap a la caixera del supermercat que et llança les mercaderies del client que va darrere de tu sense que hages acabat de tornar a col·locar les teues en el carret… Sí, són víctimes, subordinats, palafreners, pelacanyes, però ací ja no queda perdó per a tant d’innocent.

Et delectes en el teu odi mentre la vesprada s’esllangueix. Ara, s’adreça retroactivament a tots els que et van dir alguna vegada que qui no treballa no menja, cap al paio ensotanat que et va contar per primera vegada allò de l’àngel del Paradís i allò d’“et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” que se suposa que va dir Aquell que després de sis dies de treball digué prou i ja no va fer un brot (com s’encarregà de recordar Paul Lafargue), cap als avis, pares i padrins que et van repetir mil vegades que cal guanyar-se la vida, que qui no treballa no menja (i tant que sí: el caviar que tu no et pots permetre), cap al que va dir per primera vegada allò que el treball dignifica (Marx, segons tots els indicis), i cap a tots els que, escudats en aquesta divisa, es queden amb el fruit del teu treball i et paguen amb dignitat, aquesta moneda falsa que caguen els que no tenen escrúpols i que els que s’han quedat sense autoestima acumulen amb resignació. No existeix el treball assalariat digne, ho saps. Has vist jornals de molts bitllets i has vist com els que els cobraven intentaven rascar la merda abans de posar-se’ls en la butxaca. El problema és que la merda dels diners no se’n va, perquè els diners mateixos són merda —Freud dixit— i un sistema econòmic que es basa en l’acumulació de diners sols pot donar com a resultat una immensa latrina.

Sort que ningú no et sent. Qui t’anava a entendre justament ara que els més agosarats es llancen al carrer a exigir que els exploten per mil euros i la resta es conforma amb la voluntat? I mentre els teus pensaments xipollegen cada vegada amb més dificultat en el teu odi viscós, el sol fot el camp a tota virolla en aquestes vesprades escurçades d’hivern i el quadro de Dante Gabriel Rosseti es va transformant en un crepuscle tenebrós pintat per Goya. Tu comences a notar la ressaca (el teu fetge ja no és el que era) i el gat fa estona que se n’anà a buscar una gata com fa tots els capvespres. Encara no s’ha adonat que està capat.

Joan Dolç

Balanç d’existències