Històricament, no hi hagué pensament, en un sentit genuí, fins que no vam ser capaços d’expressar-nos amb claredat. I ho vam fer controlant l’univers físic. Vam donar forma a les nostres idees alhora que donàvem forma al món. Va haver-hi edats de pedra, de bronze i de ferro. Va haver-hi cultures del fang, del papir, del pergamí o del paper. Es va escriure amb estilet, amb ploma d’oca, amb pinzell, amb estilogràfica i amb màquina d’escriure. Ens vam envoltar de ceràmica, de marbre, de fusta i de metall. Tots aquests materials i molts altres impregnaren i condicionaren els productes artístics i utilitaris de cada època. La nostra visió del món i el nostre poder transformador va créixer a mesura que apreníem a dominar-los. I el nostre progrés material i l’intel·lectual pareixia que marxaven alhora. Fins que va arribar el plàstic, producte inquietant que no té forma ni color específics, que els va imitar i els va substituir a tots. Amb ell va arribar l’època de les falsificacions, dels succedanis, que ha culminat en la de la virtualització dels processos d’expressió i de producció i dels productes mateixos. Ara les idees passen d’un recipient a un altre —del nostre cap a l’ordinador i a altres andròmines semblants i viceversa— sense tocar això que anomenem món físic. Hem tornat a tancar el pensament en la llàntia d’on va eixir per a donar principi a la història.
Aparentment, no ha canviat res de substancial, ja que la sintaxi continua present i les paraules continuen necessitant ser ordenades perquè tinguen significat. Qui pinta amb un programa informàtic dedicat a tal fi encara té necessitat de manipular colors i volums, fer traços i combinar textures, i qui compon encara necessita embotir fuses i semifuses en un pentagrama. Però tots aquests elements vénen ja preparats en unes anomenades ‘llibreries’, de manera que un només ha de donar-li a un botó i apareixen màgicament, en virtut d’uns algoritmes que ni coneix ni ganes. De la mateixa manera, qui escriu ho fa amb un teclat predictiu i utilitza una completa ferramenta preconfigurada per a guiar-lo en l’ús de la llengua. A més, té permanentment a l’abast, a través d’Internet, un repertori d’idees preconcebudes, sancionades i donades tàcitament per bones, tan a l’abast que salten instantàniament al text en el moment que les invoca per a escriure un discurs que en principi hauria de ser propi i que probablement ho sembla.
Però només ho sembla. Avui l’ordinador és quasi tan autor com l’escriptor o l’il·lustrador que l’utilitza, i la càmera digital, tan autora com el fotògraf que la fa servir, i molt més si fa passar la imatge per algun filtre sarcàsticament anomenat ‘creatiu’. Amb la seua aparença alliberadora, les noves tecnologies ens fan llaurar dret. L’autèntic poder de transformar el món ha anat a raure a unes poques mans, les dels que ens subministren eines cada vegada més autònomes i ens nodreixen amb pensaments prêt-à-porter i productes ready-made. Tant una cosa com l’altra són de la seua propietat. El hardware esdevé obsolet i el software també, i a més no ens el venen, ens el lloguen. Demà podrien desaparèixer i nosaltres adonar-nos de sobte que no tenim habilitats que puguem dir que són nostres. Individualment, el nostre potencial transformador ha disminuït. Col·lectivament, s’ha privatitzat.
Joan Dolç
