Cada ésser humà és en essència un tub digestiu assistit per diversos òrgans i glàndules secretores que converteix tot el que ingereix en excrements. I en una energia amb la qual sovint no sap què fer. La humanitat, en conjunt, no actua de manera diferent. Entre tots creem un immens organisme hologràfic que té com a finalitat devorar tot el que se’ns posa per davant, i en la nostra voracitat, un dia vam començar a menjar tarquim. Això va ser quan la indústria va començar a fer servir el carbó de manera massiva a principis del segle XIX, i sobretot quan es va obrir el primer pou petrolífer (Pennsilvània, 1859). D’ací vam passar al gas, que és, en poques paraules, l’últim pet del Mesozoic. Cuinem, ens escalfem i fem marxar les indústries high tech amb flatulències de dinosaure.
Des de llavors no hem parat de buscar hidrocarburs en el subsòl com els porcs busquen trufes, i per a descolgar-les no hem dubtat a destrossar el bosc. La veritat és que ens ho hem passat bé. Hem sembrat el món de carreteres, hem gaudit de la velocitat, hem fet guerres i ens hem proveït d’andròmines amb què passar una vida molt entretinguda. Però ens hem descompassat del planeta. Si volíem viure d’aquest elixir l’hauríem d’haver consumit molt a poc a poc, perquè hem cremat en menys de segle i mig el que a la Terra li costa de fer milions d’anys. L’antropòleg Joseph Tainter diu, i molts n’estan d’acord, que les civilitzacions col·lapsen quan es fan massa complexes per a la seua energia bàsica. I si no les acompanya un mínim de trellat, amb més motius encara. Literalment, aquesta civilització s’ha construït sobre la merda del passat, i hauríem d’haver endevinat que amb un material així no podríem construir un futur molt brillant.
Però com el cotxe funciona igual amb el dipòsit ple que dos segons abans de quedar-se buit, ningú sembla preocupat i ningú sembla tindre molta pressa per trobar alternatives. El cas és que no podem deixar d’usar petroli de sobte. Sense petroli açò s’atura, i potser és veritat que, més d’hora que tard ens trobarem d’improvís en la necessitat, si no de fer-nos una punta de fletxa —no ens posem dramàtics—, sí de plantar naps el més a prop de casa que puguem, i en l’actualitat no abunden els especialistes en la matèria. És més fàcil trobar a algú que t’explique com instal·lar Linux en l’ordinador que algú que sàpiga com obrir un solc amb una haca i un forcat. No està clar fins a quin punt serem capaços de fer una transició gradual de la civilització del petroli a la següent, si és que n’hi ha, però ho tenim complicat. Tot apunta que, més que una transició, serà un trasllat enmig del pànic, com quan la casa s’incendia i un ha de decidir entre salvar el iaio o el televisor. Si és que cap de les dues coses paga la pena salvar-les, tenint en compte el que pronostiquen els profetes del canvi climàtic, aquests pardals de mal averany.
Joan Dolç
Balanç d’existències
