intent del PP de controlar la institució i revifar el secessionisme lingüístic en una entitat que defensa la unitat de la llengua.
Al llegir la notícia un parell d’episodis han esdevinguts records fes realitat d’un passat no molt llunyà, però si gairebé quasi oblidat. Les dues imatges relacionades amb l’AVL. He de dir abans de relatar-les, que en un principi sempre havia mantingut un posicionament crític i distant amb la creació i la llavor a desenvolupar per l’entitat acadèmica. La manca d’empatia amb la societat valenciana i el no reconeixement tàcit i ferm de la unitat de la llengua en uns acadèmics que militen en tres fronts comuns (IEC, IIFV i AVL), m’omplien de recel i de manca de confiança. He de reconèixer que aquesta desconfiança ha anat minvant fins a desaparèixer gràcies al treball silenciós i de formiga, de moltes de les persones que formen l’actual AVL i sobre tot del seu equip directiu actual.
Els dos episodis transcorren essent el que escriu, president d’Escola Valenciana (aprofite per a recordar el seu missatge d’ajuda mitjançant el verkami FES ESCOLA VALENCIANA). El primer a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, en una reunió conjunta de la secció de filologia de l’Institut Estudis Catalans amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, vaig tindre que suportar la crítica no molt constructiva de Josep Palomero (vicepresident crec recordar en aquell moment), en referència a la que ell considerava actitud bel·ligerant i perillosa d’Escola Valenciana amb l’AVL. Res més lluny de la realitat social del moment i de la necessitat de molts acadèmics en reafirmar el seu nomenament fruit del pacte polític PP-PSOE per a la creació de l’AVL.
La segona imatge més relacionada amb la notícia inicial de l’article, és la que va tindre lloc al saló d’actes de la Fundació Bancaixa, on per invitació de la Societat Econòmica d’Amics del País, la presidenta de l’AVL, la senyora Figueres, amb el seu valencià de la Plana (Nules), intentava explicar davant un públic d’infiltrats del GAV repartits per la sala, les bondats de la institució. Els insults i ofenses arribaren a cert nivell de vexació. Recorde que els bròfecs li deien catalanista, traïdora i que parlara com la gent del poble, que el valencià no necessitava acadèmies, que la normativa era la del Puig. Pot ser que la meua indignació i ràbia continguda o la por a eixir també escaldat, em va fer canviar d’opinió i actitud respecte a l’AVL. Si a la presidenta de l’AVL, posada pel PP la insultaven alguns del seus, alguna cosa estava passant.
Els arguments d’aquells secessionistes i dels d’ara, són el mateixos que el senyor Fernando Giner (expresident de la Diputació de València i alcalde molts anys de Vallada) planteja per a defensar la reducció de membres de l’AVL. Així sobre el conflicte lingüístic i la unitat de la llengua, Giner ha dit que la llengua no la fan els il·luminats la fa el poble i afegeix que els acadèmics el que han de fer és normativitzar i adequar-se a la llengua del poble i no anar-se’n lluny, cap a dalt a buscar altres llocs i exemples (en referència a Catalunya). Com sempre, el senyor Giner manté la seua figura, com quan la vespra de la Trobada d’Escoles en valencià de la Costera al seu poble, va omplir els carrers i places de senyeres amb blau per a taponar l’exercit catalanista de les escoles en valencià. Quin poc trellat veritat?
Senyor Ferrer (actual president de l’AVL) amb la seua paciència i saviesa acadèmica explique-li al senyor Giner, que això del conflicte lingüístic està superat i que aquesta vegada amb eixes armes ja gastades, el seu partit no podrà guanyar.
