El menyspreu

«No és just de menysprear una persona intel·ligent perquè és pobra
ni és convenient de fer honor a un pecador».
Llibre de l’Eclesiàstic 10.23
 
Sens dubte un dels grans triomfs de l’establisment ha sigut l’eliminació sistemàtica de tota eina eficaç per a l’anàlisi crítica de la realitat en clau política. Totes han estat substituïdes per un promptuari humanista, per un codi de valors que pareixen extrets directament del catecisme cristià, reciclat i adornat amb l’argot pseudolaic creat en els últims decennis pel liberalisme anglosaxó majorment. Segons aquesta nova vella visió, els polítics, els banquers o el papa de torn ja no són actors socials que s’ajusten a patrons generats al llarg de la història per la societat i el seu model organitzatiu, sinó individus que es deixen dur per la seua particular naturalesa, els seus trets de caràcter i la seua disposició moral. Segons els tòpics que afloren en les columnes d’opinió i els enfilalls de comentaris que les acompanyen, si els poderosos ens maltracten no és en virtut dels seus interessos corporatius o de classe, és perquè estan posseïts pels set vicis capitals, són peresosos, desmanotats, malvats, avariciosos i, sobretot, perquè ens menyspreen.
 

 
Se sol pensar que el menyspreu és, sobretot, arma dels poderosos. Però no. Els que de veritat ho són no gasten això. Ens agrada de creure que els nostres governants ens menyspreen, però no és així. Això implicaria que ens tenen en consideració i cal dubtar-ne. El que fan els poderosos de tota índole és passar dels altres. L’actitud consubstancial a la seua posició és la indiferència, que, en tot cas, és la forma superior del menyspreu. Que els governants i els que realment governen el món ens mostraren menyspreu fóra una deferència que, des del seu punt de vista, rarament mereixem. I que busquem perquè ens fa visibles i ens dóna una certa esperança. El suposat menyspreu dels poderosos és la fe de vida dels dèbils. I, sobretot, és el que justifica i alimenta el menyspreu que el dèbils, encastellats en el seu picapunt, l’últim reducte que els resta, professen als poderosos.

El menyspreu és més aviat cosa de pelacanyes, de perdedors, és l’expressió d’una derrota prèvia, un sentiment reactiu, ple de violència continguda, que busca rentar alguna ofensa rebuda, tant fa que provinga d’una apreciació moral o d’un fet empíric. És un assot amb què tractem de colpejar a distància. Per a no embrutar-nos les mans, solem dir, menyspreu sobre menyspreu, però en realitat és perquè no podem assolir el nostre objectiu d’una altra manera. Ni amb el menyspreu segurament tampoc. Qui menysprea es consola. El menyspreu és indiferència fingida, un sentiment hipòcrita i gens excels. És una actitud trista i, sobretot, inútil. L’èxit incontestable de tots aquells que menyspreem consisteix a estar contínuament presents en les nostres vides, com un paràsit invasiu que s’infiltra en les nostres fibres emocionals sense que ho puguem evitar. La nostra pretesa victòria, a falta d’altres més tangibles, és pensar que el nostre menyspreu els hi arriba, que fa mossa en alguna part de la seua anatomia moral. Favor que els fem en creure que la tenen.

El menyspreu és una arma de salva especialment apta per als que perden peu. Fent-lo servir pretenem fer veure que ens desarmem voluntàriament quan la realitat és que ja no tenim amb què defendre’ns. Céline va acabar menyspreant des de la presó a aquells que estaven posant fi a la seua vida: «Odi, menyspreu, indiferència, en això consisteix la nostra ànima… la nostra salvació», va escriure al caire de la desesperació. I Camus, tan diferent i en alguns aspectes tan paregut a Céline, ho va dir a la seua manera: «No hi ha destí que [Sísif] no puga véncer amb el menyspreu». Ho digué després de comparar Sísif, condemnat a espentar sense parar una roca fins a la cima d’una muntanya, des d’on la pedra tornaria a caure una vegada i una altra, amb «l’obrer actual, que fa les mateixes tasques durant cada dia de la seua vida, i aquest destí no és menys absurd». Encara que, qui possiblement va dir la definitiva força anys abans va ser Goethe, segons frase atribuïda que, sospitosament, fa fortuna per la xarxa: «La venjança més cruel consisteix a menysprear tota venjança possible». Efectivament, així no ens emportarem un desengany descobrint que només era possible en la nostra dolguda imaginació.

Joan Dolç
Balanç d'existències 

Balanç d'existencies
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat