La incompetència contumaç

En Històries del futur (1941), Robert A. Heinlein fa dir a Lazarus Long, el protagonista d’alguns dels seus contes: «Has atribuït a la vilesa condicions que deriven simplement de l’estupiditat», i allí va quedar la frase. Naturalment, la idea no era nova. Costa de creure que algun presocràtic no l’enunciara ja d’alguna manera abans que Crist muntara en burro. Però, per citar algun il·lustre predecessor, podríem mencionar Shakespeare: «Per tant, parleu com a ignorant o, si en sabeu més, amb el coneixement enterbolit per la malícia» (Mesura per mesura, III.1). El cas és que Heinlein la va introduir en el cercle que formen els escriptors de ciència-ficció, els científics i els cientistes, un univers bigarrat sotmés a una forta retroalimentació. D’aquesta manera, la idea va anar pegant voltes i polint-se com un cudol. En els anys 80, un cert Robert J. Hanlon la va reformular: «Mai no atribuïsques a la malícia el que es pot explicar adequadament per l’estupidesa», i Arthur Bloch, el de La llei de Murphy, la va incloure tal qual en la seua segona recopilació d’aforismes.
 
Curiosament, un cert Bill Clark, que ara és cuiner en Ontario, n’ha reivindicat recentment l’autoria. Assegura haver inclòs la frase en un conte de joventut, de ciència-ficció, naturalment, publicat en els 70 en una revista minoritària de la qual ningú no conserva cap exemplar. Però arriba tard, perquè en 1994, un altre il·lustre desconegut anomenat també Clark, J. Porter Clark, que segons sembla treballava per a la NASA, la va fer servir a la seua manera en un simple post d’un grup d’Usenet: «La ignorància suficientment avançada és indistingible de la malícia», va dir, i, capritxos de la fama, l’aforisme va passar a anomenar-se «Llei de Clark». Però qui la va fer de veres famosa va ser Jeffrey Finckenor, científic també al servei de la NASA, que en 2008 va reproduir la citació, millorant-la substancialment i qui sap si involuntàriament, per a justificar la seua decisió d’abandonar l’agència espacial per discrepàncies amb els directors del projecte en què treballava infructuosament des de feia temps: «La incompetència prou avançada és indistingible de la malícia», va dir. Era la seua conclusió després d’afirmar que «en els nivells més alts, pareix que existeix la creença que hom pot manar sobre la realitat, seguida per la negativa a acceptar qualsevol informació que vaja en contra d’aquest mandat». I això últim és més interessant, fins i tot, que la famosa màxima que va modificar en citar-la.

Tal com apareix en el segon llibre de la llei de Murphy, algú la va batejar com «Navalla de Hanlon», perquè va creure que s’ajusta al principi formulat per Occam, cosa bastant discutible. L’estupidesa no té res de senzill, i dir que on sembla haver-hi maldat només hi ha estupidesa no és la teoria més simple. Ni necessàriament la més intel·ligent. Potser és, fins i tot, la més estúpida, perquè si l’apliques pots acabar inerme davant d’algun fill de puta retorçut. En la seua formulació original, en la navalla de Hanlon pareix existir el convenciment que en l’estupidesa hi ha un principi d’innocència, que l’estupidesa i la mala intenció són dues qualitats que es confonen perquè de vegades els seus resultats s’assemblen, però que són força diferents, si no oposades. Però a mesura que l’adagi va passant de mans i la seua enunciació es va polint, aflora la sospita que no són tan antitètiques, que potser són, fins i tot, variacions d’un mateix fenomen. Les diverses formulacions van estretint cada vegada més la relació entre l’estupidesa i la malícia. Desapareix la maldat involuntària, la que se suposa que és característica dels idiotes, i aguaita una maldat elaborada, creada pels complexos mecanismes de l’ànima humana. El que en principi es prenia per estupidesa acaba sent identificat amb la incompetència contumaç. L’estupidesa i la malícia ja no són qualitats diferents, són, com a mínim, frontereres, i plana la sospita que, en determinats casos si més no, són una mateixa cosa.

No sempre els malvats són estúpids, però més tard o més d’hora tots els estúpids acaben sent malvats en major o menor grau. Un estúpid és un malvat incompetent. L’estupidesa es manifesta quan el poder per a aconseguir el nostre objectiu no està a l’altura de la nostra ambició, ja siga per falta d’aptituds, de mitjans o d’ambdues coses alhora. La de l’estúpid és una maldat de segona categoria, molt més perillosa que la de primera. L’estúpid s’entesta a continuar més enllà dels límits de la seua intel·ligència i fora de la realitat, perquè s’entesta a negar-la, tal com denuncia Jeffrey Finckenor en la seua carta de renúncia. Una vegada travessat aquest llindar, recorre a tots els mitjans al seu abast per a aconseguir el que se li ha ficat entre cella i cella, òbviament amb criteris equivocats. És impossible saber fins on pot arribar algú que actua menat per l’estupidesa, perquè es mou en un univers on no regeixen les lleis elementals de la supervivència, i la més elemental de totes és no fotre els altres ni l’entorn del qual depens. El radi d’acció de l’estúpid és potencialment infinit.

Adonar-se a temps que un estúpid porta camí de guanyar la batalla, apartar-se i posar-se fora de l’abast de les seues insànies, si això és possible, és una habilitat bàsica que tothom hauria d’aprendre, sobretot tenint en compte que el gran problema de l’estupidesa, el que la fa una plaga terrible, és la seua gran dispersió. Fóra relativament fàcil delimitar-la i controlar-la si es concentrara en uns pocs individus, però no: amb independència de com som de solvents en l’àmbit en què ens hem fet forts, a tots ens falla alguna vegada el principi de realitat quan ens enfrontem als nostres desitjos. Per això l’estupidesa és ubiqua, impossible d’aïllar i de combatre, com succeeix amb el terrorisme que habita infiltrat en les societats que ataca i amb el que pots topar-te en el moment més impensat.

Joan Dolç
Balanç d'existències 

Balanç d'existencies

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat