Balanç LUEV

Enguany, com tothom sap, (alguns representants públics no tenen idea) es compleixen els 30 anys de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Una xifra que dóna prou perspectiva per a fer-ne un balanç dels progressos i dèficits de la Llei. Una Llei que s’ha fet efectiva en el seu cognom d’Ensenyament, però que resta totalment coixa en l’altre cognom l’Ús.

La LUEV ha estat la primera llei que ha regulat l’oficialitat que l’Estatut restituïa a la llengua pròpia, després de tres segles. Els progressos en l’ensenyament, els mitjans de comunicació, la literatura o la cultura en general, impensables en dècades abans, han estat en bona part possibles gràcies a aquesta llei i també gràcies a l’esforç de molts valencians i valencianes. La LUEV ha permès usar legalment el valencià en quasi tots els àmbits de la vida i, sens dubte, en els institucionals. Ara bé la pregunta es troba damunt de la taula, a més de permetre’l, s’ha fet real aquest ús?

Cal recordar que la Llei mateixa es fixava literalment com a finalitat, assolir mitjançant la promoció del valencià, l’equiparació efectiva amb el castellà i garantir lús normal i oficial d’ambdós idiomes en condicions d’igualtat, però el que sembla evident és que:

-no ha aconseguit l’equiparació efectiva amb el castellà.
-no ha generalitzat l’ús del valencià en la societat.
-no s’ha superat el conflicte entorn de la identitat. Aïllant el valencià de la resta de la comunitat lingüística catalana, ha fet perdre esforços i ha desaprofitat recursos d’altres territoris.
-no s’ha actualitzat. Feta fa 30 anys, la Llei no podia preveure els grans canvis socials de les darreres dècades: societat de la comunicació, noves tecnologies, immigració, etc.
-recordar que aquesta Llei no té cap article, ni capítol sancionador. Les agressions als nostres drets lingüístics resten sense cap reforç negatiu.

Per on caldria avançar el desenvolupament de la Llei. En primer lloc el marc legal que tinga com a referent prescriptiu la LUEV, hauria de fer efectiu la llengua pròpia com a llengua d’ús normal, la qual cosa comportaria per una banda que tot el personal de les administracions ha d’ésser competent en les dues llengües oficial i per d’altra caldrà el deure de coneixement passiu de la llengua pròpia, doncs si ningú no té cap deure d’entendre’ns i d’atendre’ns en la nostra llengua, el dret de parlar-la esdevé pura retòrica.

En referència als mitjans de comunicació, caldrà que la llengua vehicular dels mitjans de comunicació valencians ha de ser el valencià. Ja veurem com queda el tema de RTVV. Tancar RTVV és llevar-li la veu al poble que parla i escolta la nostra llengua. I per últim, també caldrà garantir la disponibilitat lingüística en tots els àmbits no oficials, com l’econòmic, laboral, consum, oci i noves tecnologies. Sense regulació i normalització estem arraconant el valencià.

Després de 30 anys, és cert que han passat moltes coses, però els nostres drets lingüístics i la nostra dignitat són de llei i no hem de consentir cap pas enrere.