El passat 20 de novembre (curiosa coincidència de data) la LOMQE era aprovada pel Senat i ara una setmana després passa la seua tramitació parlamentaria la Llei Wert quedant definitivament aprovada amb els vots del PP i l’oposició frontal de la resta de grups polítics. En aquest període el PP ha rebutjat onze esmenes a la totalitat i ha fet poques incorporacions a la Llei, sols algunes, com les acordades amb UPyD, per remarcar el caràcter vehicular de la llengua castellana als centres educatius.
Cal recordar que és la setena llei educativa de la democràcia i ha rebut el rebuig de la pràctica totalitat de col·lectius del món educatiu. I el ministre Wert continua fent-nos creure que es tracta d’una norma que busca la millora del sistema educatiu i, especialment, plantar cara a l’alt índex d’abandonament escolar, a més d’incrementar el rendiment dels alumnes, un dels més baixos d’Europa.
I després de vagues, manifestacions i demandes de dimissió, sols ens queda esperar que un nou govern envie a pastar fang aquesta llei injusta, que constitueix una autèntica amenaça al bé comú, en un àmbit tan important com la regulació del dret a l’educació de les persones. Sembla que a hores d’ara, sols ens resta l’objecció de consciència perquè sense dubtes, aquesta llei té aspectes que no poden ser acceptats pels docents, per les famílies i per la societat espanyola i valenciana del segle XXI. Una llei aprovada sense consens i sense consulta a la comunitat educativa és un fer la mà. Jo faré objecció a la llei d’aquest senseWergonya.
Entre els punts més conflictius de la LOMQE, podem trobar els que fan referència a l’obligatorietat de les Comunitats amb llengua pròpia a oferir escolarització en castellà als alumnes que ho sol·liciten. La norma també permet que les escoles que separen a les criatures per sexes puguen optar al concert i estableix que la religió és una assignatura computable per a la nota final. En canvi, elimina del currículum Educació per a la Ciutadania i crea l’assignatura de Valors.
Per totes aquestes raons, entenc aleshores, que la meua responsabilitat, com a ciutadà i educador, em porta ineludiblement a refusar el compliment de qualsevol de les disposicions derivades del nou marc legal que poguera entrar en contradicció amb el dret humà universal a l’educació. Considere que l’aspiració a una societat veritablement democràtica ens porta als ciutadans i ciutadanes a enfrontar-nos a les lleis injustes per mitjans no violents, essent legítim el recurs a la desobediència civil quan la injustícia transgredeix els límits marcats en la Declaració dels Drets Humans.
Per tot això, declare la meua condició de persona objectora de consciència davant la LOMQE i així ho comunique a les autoritats educatives, des d’una inequívoca convicció política democràtica i amb el propòsit decidit de fer inaplicable eixa llei, fins aconseguir la seua derogació.
