Somriga, per favor

Si algú de fa tan sols mig segle, d’aquests que senten aversió de ser fotografiats, s’hagués vist transportat de sobte als nostres dies, sens dubte s’hauria sentit dins d’un malson. Aquest refús, en la majoria dels casos, s’està deixant de manifestar perquè el fet d’evitar que et «prenguen» una imatge ha esdevingut impossible, no perquè hagen desaparegut les raons que provoquen una por tan peculiar. En altres casos deriva en una irritació continguda davant de l’omnipresència d’artefactes que es dediquen, amb tota mena de pretextos, a cartografiar tot l’existent, siga viu o mort. Encara hi ha qui mostra el seu neguit quan s’adona que l’apunta un objectiu, però avui, qui no accepta de bon grat que el fotografien a cada moment i en tota circumstància està esdevenint un rar, un boig, tal com cal entendre la bogeria després de Foucault: allò que fa o deixa de fer qui no forma part de la majoria.

Quan fer fotos era encara una activitat singular, va haver-hi molts que es van esforçar a explicar aquesta peculiar forma d’harpaxofòbia. Així, s’ha parlat de la por que li roben a un l’ànima, de la por al doble, a la imatge congelada en tant que sinònim de mort, o a l’estranyament de l’ego, que no es reconeix en l’instant congelat. Siga quina siga la teoria, en tots els casos impera la convicció que el fotògraf s’apodera de la teua imatge per a quedar-se-la, que te la roba, però el problema no sembla ser tant aquest com la sospita del que pot fer a continuació: que la compartisca, que l’exhibisca i quede fora del nostre control. I resulta que exhibir, «compartir» imatges és una cosa que fem ara mateix tots i tothora. Uns inconscientment encara, perquè tot està disposat perquè així siga, i altres actuant com a autèntics addictes. En el plaer que troben aquests últims, que s’estenen pel món com una plaga de zombis, rau, més o menys visible, l’explicació d’aquell antic recel.

És curiós com la consciència permanent d’un fet acaba tornant-lo inconscient i el foragita a l’àmbit dels automatismes de la conducta. La consciència constant de ser fotografiats constantment està provocant que deixem de parar esment en el fet i que, prescindint de tot escrúpol, ens dediquem tots a fotografiar-ho tot sense mesura. I no podem parar. Els turistes de la foto actuen com si aquest paio s’hagués col·locat allí per a ells. I ell actua com si estigués allí perquè ells satisfacen aquesta fantasia, si és que n’és, de fantasia. Els turistes són éssers estranyats del món i la càmera és la seua arma i el seu baluard. La càmera cosifica la realitat i genera quelcom que la suplanta. Per tant, la intuïció que hi ha un mecanisme màgic en la presa d’imatges no sembla tan desgavellada. I és un mecanisme pervers que s’ha estés a tots els plans de la realitat. Ells fotografien, però també estan sent fotografiats per a servir de model en un fullet turístic o per a un reportatge. O per a il·lustrar un blog. Creem ficció i som constantment creats per ella. Ens hem convertit en turistes de la nostra pròpia existència. No sols ens roben la imatge: ens roben la mirada, la capacitat de mirar, i a canvi ens donen estampetes, moltes estampetes. O millor, ens venen els estris i les plantilles perquè les encunyem nosaltres mateixos. El dia que tractem de veure de bell nou amb els ulls ja veurem què veiem. Potser tinguem un ensurt.
Al remat, el paranoic «fotofòbic» —a falta d’un neologisme més adient— tenia raó: la fotografia li roba l’ànima a la realitat, la desvitalitza. Abans, les imatges, rares i preades, es guardaven en el calaix de la còmoda, junt amb la resta de records personals, al costat de tot allò que permetia reconstruir les identitats que el temps va modificant. Ara han esdevingut brossa informàtica, atibaquen ordinadors, mòbils i tot tipus de trastos que, cada vegada més, són objectes litúrgics a través dels quals ens comuniquem, en una pràctica inequívocament religiosa, amb aquest déu anomenat «El Núvol». Les fotos —la nostra imatge, nosaltres— viatgen sense rumb, en totes direccions, en forma d’ones electromagnètiques. Les fotos i també tota la resta. Fa la impressió que tot s’està desmaterialitzant i convertint-se en pura energia. Potser és la manera que té el món de tornar als orígens després d’un viatge llarg, cansat i sense destí aparent

Joan Dolç
Balanç d’existències