'Poliestiré es resisteix a morir'

A C. Pérez, que s’ho hauria passat bé llegint aquest llibre.
 
El món de les Falles està d’enhorabona. I el món de la cultura també. Fins ara el tema ha originat una literatura mediocre que, en consonància amb les grans filies i fòbies que desperta la festa, oscil·la entre l’oda numantina i l’article mordaç —o simplement venjatiu— d’arrapa i fuig. No consta que ningú haja intentat mai res que s’aproxime a la proesa que acaba de dur a terme Ricard Andana Palau, un jove escriptor que només comptava amb set o vuit premis literaris d’àmbit local i que amb Poliestiré es resisteix a morir ha irromput com un huracà en el panorama literari internacional, tot aprofitant, val a dir, l’impuls formidable que ha donat a les Falles la seua inclusió en el Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Andana ha sabut sostraure’s tant als tòpics com a la temptació d’adoptar alguna de les habituals postures enverinades i s’ha acostat tot el que ha pogut, quasi fins a cremar-se –-podríem dir fent una fàcil analogia– al nucli de l’assumpte, a l’interior d’aquest microcosmos complex i apassionant –més del que molts imaginàvem– que és el món de les Falles. A imitació del que féu al seu moment Günter Wallraff, que es va fer passar per emigrant turc als anys vuitanta per a conéixer de primera mà les condicions de vida i el tracte a què era sotmés aquell col·lectiu a Alemanya, Andana s’ha fet passar per immigrant paraguaià i s’ha infiltrat en un casal molt cèntric de la ciutat de València –el nom del qual lògicament no ens desvela– per a exercir d’activista faller durant quatre anys i prendre bona nota de tot el que succeïa al seu voltant.

Andana es va documentar abundantment abans d’escometre la seua empresa, però no va abandonar mai el punt de vista de qui ho ignora tot d’una societat en què acaba d’aterrar i que, desitjant integrar-s’hi a tot preu, troba en un ens superestructural la matriu idònia per a l’assimilació anhelada. Això li ha permés salvar recels previsibles i establir un contacte estret amb el clan faller, cosa que, al seu torn, li ha servit per a crear personatges d’una versemblança i una força impensables sense l’existència prèvia d’aquest intensiu treball de camp, arquetips fascinants que li serveixen per a recórrer i disseccionar, amb un bisturí molt fi, els diferents estrats de la societat valenciana i, per extensió, el que Balzac va denominar «espècies socials». Per a fer això es fa servir d’una hàbil combinació de gèneres que inclou, per descomptat, el grotesc, el gènere faller per excel·lència.
 

La història que ens relata no té res a envejar a les que van tindre com a escenari el bigarrat món del Hollywwod de l’època daurada. No debades, en llegir Poliestiré es resisteix a morir ens ve al cap, sense voler, Kenneth Anger i la seua Hollywood Babilònia. Però l’elegància i el perspectivisme d’Andana pertany, sense discussió, al món dels grans cronistes d’aquell temps, com Scott Fitzgerald o Dorothy Parker. No cal sinó veure el moll de l’argument. Ricard Andana comença a teixir la trama descrivint les maniobres d’un arribista que ingressa en la comissió de la falla amb l’únic propòsit de pegar la pardalada amb una rica hereva, a qui ja se li està passant l’arròs, per a després anar introduint girs cada vegada més arriscats que van elevant la complexitat de la narració fins arribar a uns cims mai no vistos en la nostra literatura. La tasca predadora d’aquest pardal és observada pel president i principal patrocinador de la falla, un magnat de la construcció, mestre del tripijoc i la morterada, que tracta d’expiar el seu sentiment de culpa atresorant obres d’art al pes, sense cap criteri, i propiciant que un conegut arquitecte, a canvi de certs favors, construïsca un polèmic monument que desafia les lleis de l’ortodòxia fallera i també les de la física. El president, personatge tràgic i contradictori, acabarà convertint-se en el veritable eix de la narració alhora que tracta infructuosament d’advertir al pare de la fadrina que el paio que li va al darrere no la vol sinó que va per la seua fortuna i ha d’enfrontar-se a les ires dels sectors més conservadors del casal, que estan que bufen a causa dels seus deliris artístics. I tot això, mentre tracta de fer front als seus problemes, perquè, amb gran habilitat, Andana situa els fets en el moment previ a l’esclat de la bombolla immobiliària.

Al voltant d’aquesta trama de tints inequívocament faulknerians, s’enfilen com l’heura moltes altres que l’enriqueixen, alhora que l’alleugereixen, per a acabar teixint un fresc monumental de la festa valenciana i els seus secrets. Tenim, per exemple, la història de l’immigrant –aquest de veritat– que s’encarrega d’obrir tots dies el casal. El passatge en què, agarrat a la seua granera, manifesta el seu desconsol perquè no té papers, perquè no existeix a efectes legals, però també el seu agraïment perquè la confiança que dipositen en ell el fa sentir valencià de soca-rel, s’erigeix en un dels cims de la novel·la psicològica, gènere que molts creien liquidat. L’obra està trufada de petites històries i anècdotes com aquesta, aparentment intranscendents però sempre portadores d’una gran càrrega de profunditat emocional. En un moment donat se’ns narra la decepció que es va endur Blake Edwards quan va vindre a València a rodar unes seqüències de Tras la pista de la Pantera Rosa. El cineasta americà, després de dir que les desfilades falleres eren un rotllo infumable («a terrible vore», sembla que va dir exactament), va decidir vestir els figurants amb màscares sobrants de l’Entierro de la sardina de Múrcia davant de l’estupefacció general. El faller jubilat que ho conta encara està pegant-li voltes a l’assumpte, tot tractant d’assimilar els fets trenta anys després que van ocórrer.

No menys colpidora és la història d’un jove faller i la seua xicota, ell graduat en romàniques per la Universitat de València i ella en ciències polítiques per la de La Laguna. Un dia s’embranquen en una típica discussió d’enamorats i acaben a les tres pedretes quan ella, tota acalorada, li amolla a l’altre que la gran diferència entre les falles i les «elefantíaques disfresses del carnestoltes de Tenerife», com ha dit ell, rau en el fet que a aquestes les arrosseguen pels carrers unes senyores massisses i unes drag-queens que fan perdre el trellat, mentre que les falles són «com vaixells fantasmes ancorats en un oceà atemporal voltats de zombis». La qüestió queda en l’aire mentre ell l’abandona sota la falsa porta de barraca que adorna el casal. Andana s’atreveix fins i tot amb qüestions ontològiques de gran abast. «Pot ser objecte de sàtira una institució que fa de la sàtira la seua raó de ser?» Això és el que tracten de dilucidar, sense arribar a una conclusió definitiva, dos fallers veterans davant d’una copa i uns bunyols recalfats, en un dels passatges més densos de Poliestiré es resisteix a morir. I, com aquestes, una infinitat d’històries inoblidables, entre les quals trobem episodis que fan saltar de la cadira al lector, alguns inspirats en fets reals, com aquell en què un veí es presenta al casal en pijama, a les tres de la matinada, amb un bidó en una mà i una mistera en l’altra al crit d’«Ara sabreu lo que és karaoke!». Sort que es va equivocar i va agafar l’anticongelant en comptes de la benzina.

Però no és el cas que continuem estripant aquesta obra insòlita. Volem recomanar ferventment al lector que la compre i se submergisca en la seua prosa impecable, intensa i suggestiva. Poliestiré es resisteix a morir és un document artístic, social i humà per al qual costa trobar precedents que li facen justícia, en què es donen cita el drama, la comèdia, la tragèdia, la crònica de costums i la història. Ja és dit: el món de les Falles pot donar les gràcies. Potser no ha eixit del tot afavorit en aquest retaule literari monumental, en aquesta falla de falles construïda per Ricard Andana, però, potser algú deixaria de presumir d’un retrat seu pintat per Picasso només pel fet de no reconéixer-s’hi? Segur que no. Ara cal esperar que no acabe convertint-se un cas aïllat, que altres continuen explotant la veta iniciada per Ricard Andana i que la resposta dels lectors estiga a l’altura dels mereixements de l’obra, perquè, si no, demostraríem, precisament, el grau de desinterés i desídia cultural que, amb tanta freqüència i manca de fonament, alguns solen atribuir a l’univers faller.

Andana Palau, Ricard. Poliestiré es resisteix a morir. València: Edicions Apòcrifes 2017, 534 p.


Joan Dolç
Balanç d'existències 

Balanç d'existencies
 

Comentaris

El tio Pep
1.

Demanem a En Pere Fuset que li siga atorgat a l'autor de tan benemèrita creació lo Bunyol d'or ab fulles de llorer (Apòcrif, naturalment)

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat