El terròs al seu laberint

Convé recordar en els temps que corren que, a pesar de l’aventurerisme d’alguns dels seus dirigents, els Estats Units eren un país majoritàriament aïllacionista fins a la II Guerra Mundial i en certa manera encara ho són. Volien fer-se rics, crear mercats, vendre excedents, però ni de conya convertir-se en els amos del món, tan complicat que és això i les responsabilitats que comporta. Però una cosa mena l’altra: arriba un punt en què el capital no s’obri pas si no és enfilat en un tanc. Així que van anar assumint a poc a poc el seu paper imperial amb desgana i una malaptesa manifesta. Per a tapar-la van crear una precària litúrgia civilitzadora que a penes ha aconseguit dissimular la profunda grosseria dels seus actes. Com tots sabem a hores d’ara, si els EUA es claven en algun embolic és perquè estan entestats a escampar la democràcia per tot el planeta, això ho resumeix tot. Si pel camí cal finançar grups terroristes, organitzar colps d’estat o primaveres de colors, s’hi fa, i si hi ha uns quants morts, estats fallits o desastres mediambientals, què hi farem.

Durant més de setanta anys, pel cap baix, els EUA han estat fent esforços per a dissimular la seua mala folla, creant una imatgeria farcida de tipus jovials, generosos, sacrificats i, sobretot, molt educats. I de sobte apareix un pinxo de sèrie B, li donen el paper protagonista amb procediments rigorosament democràtics i ací els tens tots, afanyant-se a aguantar la tramoia. Què ha passat? Per què aquest és tan diferent dels seus predecessors, tan diferent del tipus que volia cobrir el cel de míssils, o d’aquell que finançava els contrarevolucionaris nicaragüencs amb cocaïna, o d’aquell altre que tocava el saxòfon i deixava que li’l tocaren les becàries mentre Palestina cremava i deixava sense medecines els hospitals de Bagdad, o del paio que va aplanar Iraq buscant unes armes que sabia que no existien, o de la paia que es corria mentre a Gaddafi li estacaven un pal en el cul, o d’aquell altre que no va tancar Guantánamo i ens va entregar a tots a la NSA? Per què la política migratòria, mediambiental i econòmica de Trump (la que diu que aplicarà) és tan diferent de la que tots aquests i la mateixa Unió Europea —ja que hi som— van practicant des de fa dècades?

No cal pegar-li moltes voltes. És perquè li fallen les maneres. Tots sabem com canvien les coses amb una mica de bona educació. Amb bones maneres es pot anar a totes bandes. Ens delim amb la gent educada. Ens encanta que ens roben amb estil, amb art, sense que es note la mà aliena en la nostra butxaca, que ens prenguen el pèl amb gràcia, amb elegància, que ens claven un estilet entre les costelles mentre ens murmuren disculpes a l’orella i ens subjecten amablement perquè no ens fem mal en caure a terra per a morir. L’anterior expulsava els mexicans sense papers amb una discreció exemplar, feia matar moros amb l’ànima masegada pel dolor, cobria les esquenes als banquers però els reprovava amb una extraordinària convicció, ens espiava, però era pel nostre bé i ho feia molt discretament, i encara que no va fer res per a evitar que el seu país siga el que més contribueix al canvi climàtic emetent CO2 (si és que el canvi climàtic existeix, que aquest és un altre tema), qui podia retraure-li res a un tipus amb caminar de ballarí de claqué, amb aquell somriure, aquell carisma, aquella gentilesa?

Ningú no hauria dit que, després de segles de despotisme desinhibit, de sotmetiment mitjançant l’exercici arbitrari i exemplificant de la violència, el poder trobaria la seua millor arma de persuasió en el civisme, aquest invent revolucionari francés. Ens deixem dur dòcilment a l’hort sempre que siga de bones maneres. No perquè ens enganyen, sinó perquè les bones maneres ens permeten fer-nos els enganyats. La nostra sensibilitat cívica, convenientment estimulada, ens diu que Trump no és la mà armada del capitalisme en crisi, que no farà les guerres que li toque fer de la mateixa manera i per les mateixes raons que qualsevol dels que han ocupat el seu lloc o dels que l’ocupen en el futur. Tot indica que el que faça ho farà perquè és «un terròs», «un ordinari», «un borinot», «un pallasso», «un imbècil», «un ceballot», «un idiota». Ho ha dit gent molt entenimentada i de bona criança. Si un prova de fer una recerca per Internet amb «Trump» i qualsevol insult, la pantalla mai queda buida. Aquest és el president nord-americà més adjectivat de la història, i això que tot just ha començat a manar.

En El 18 Brumari de Louis Bonaparte, publicat per primera vegada fa més de cent cinquanta anys a Nova York, que ja és casualitat, Marx formula una evidència difícil de rebatre: «Els homes fan la seua pròpia història, però no la fan al seu lliure albir, sota circumstàncies triades per ells mateixos, sinó sota les circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i els han estat transmeses des del passat». Certament, això encara deixa a l’individu marge per a imposar la seua voluntat, però mai ho podrà fer a tota costa i, sobretot, en contra de les forces hegemòniques. En determinades circumstàncies, «el poble» és una d’elles, i sí, tot indica que és ell qui, contra tot pronòstic, li ha posat a Trump en el cap la corona de llorer. Bé, el poble no, «una pila de sonats», perquè, segons com i quan, el poble guanya apel·latius. Però ja no li pot donar molt més. Ara el terròs està tancat en el seu laberint, a mercé dels qui hi controlen les eixides. No obstant això, estan aconseguint que creguem que pot fer el que li done la gana. Volen que creguem que a Lex Luthor li ha tornat a créixer el cabell i que s’ha fet amb «el botó nuclear». Fins ara aquest botó estava en bones mans.

Com ho aconsegueixen? Tindrà alguna cosa a veure la capacitat de Hollywood per a crear dolents? Les pel·lícules de Disney? Les de zombis? Les de marcians? Les dotze mil pel·lícules sobre nazis amb què ens ha regalat i ens continua regalant la indústria de cine nord-americana majorment? Pot ser que, al capdavall, un terròs li vinga bé ara mateix a l’imperi. Ja se sap que, com no segueixen les normes, els terrossos quan actuen ho fan només a títol personal si així convé. I la veritat és que tindre un premi Nobel de la pau fent segons quines males passades quedava molt lleig (bon intent el dels suecs). Al voltant de la figura de Hitler es va construir a posteriori la llegenda d’un boig per a tapar tones de deshonestedat i de vergonya (o de poca vergonya). Amb Trump ho estan fent a priori, anticipant-se al que puga passar. Que si ha de passar, passarà, i si no, no. Però no serà perquè aquest tipus és idiota. Si és qüestió d’idiotesa, cal buscar-la en una altra part.

Joan Dolç
Balanç d’existències