Camins d’argent

El debat sobre el nou Pla de Conca del Xúquer està totalment obert, sols cal llegir l’article del senyor Fortea (màxim representant dels regants) al president Fabra (ojo presidente!), sobre la situació d’indefinició i de joc brut polític respecte al Xúquer. Cal recordar que abans del pròxim mes de febrer acaba el termini per a presentar al·legacions relatives al futur del nostre riu i de la qualitat de vida de centenars de milers de persones que depenen de les seues aigües. Sense dubtes, la necessitat de canviar la concessió d’aigües subterrànies per superficials per a contrarestar els problemes de contaminació i l’oposició a la construcció d’una segona presa d’aigua per al transvasament al Vinalopó, pel que suposa d’atemptat al cabal ecològic del riu, són entre d’altres, els dos temes de debat més importants.

Amb totes les reivindicacions de Xúquer Viu i de Compromís per l’Aigua al cap, el passat diumenge vaig recórrer els marges del Xúquer al seu pas per la Ribera Baixa. Des del partidor de les Dues Séquies, a prop d’Albalat de la Ribera, fins a Fortaleny, passant pels termes de Polinyà, Riola i Sueca sempre gaudint del nostre riu batejat pel àrabs com el “devastador”. Una excursió fàcil i recomanable.

Ciclistes, gent a peu, gent pescant, ànecs volant, horts de tarongers abandonats, arroves de taronges sense collir –quina llàstima- i, sobretot, gent amable i carrers de pobles tranquils. Tothom cercant la vida del riu. I a la meua ment, les paraules de l’il·lustre valencià Emili Beüt reconeixent que els nostres rius són la base de la vida valenciana i fent palès que si els rius deixaren d’existir, el nostre país rebria tan forta sotragada, que perillaria tota la seua economia, perquè els rius són la vida de les hortes i, per tant, l’origen d’eixa font de riquesa incalculable que dóna a la terra valenciana el suport potencial econòmic que ha de servir, i serveix cada volta menys, per a mantindre la seua personalitat.

Lluny resten de ser els nostres rius camins d’argent, pels quals davalla el líquid tresor que s’escampa per les hortes i les planes de verdor de les nostres comarques. Sols cal mirar els nostres rius. Els espremuts i gairebé desconeguts Millars i Palància; el Túria, que desapareix abans d’arribar a la mar aixecat per les seues séquies; el Segura, pudent per la contaminació i sec per l’avarícia del regadiu; i el nostre Xúquer, sempre en boca dels qui especulen vots amb l’excusa de transvasaments i de sobreexplotacions sagnants.

Ni el Xúquer és un camí d’argent, ni les seues riberes un hort de les Hespèrides sense fi, com escrivia Teodor Llorente. Hem de pensar com recuperem els nostres rius, com podem fer-ne útil el seu recorregut. Caldrà apostar per la seua regeneració, per la seua depuració, per la seua sostenibilitat. Caldrà reafirmar que volem un riu viu, amb aigua neta. Un riu que puguem realment gaudir. Que volem beure aigua del nostre riu sense nitrats, ni pesticides. Ja esta bé de macroesdeveniments sense sentit, de regates i circuits, de palaus i obres faraòniques que cauen a trossos, de mentides i poc trellats. Recuperem els rius i salvem una de les nostres riqueses vitals, encara que de vegades, al nostre riu, se li unflen els nassos i sovint s’oblidem que “a la vora del riu no faces niu”.