Els posicionaments respecte a l’actual crisi de la citricultura valenciana són molt distants entre els dos amics i, encara que la bicicleta i els bons esmorzars els uneixen, les converses sobre el món de la taronja es troben plenes de silencis assenyalats i de posicionament diferenciats. La veritat és que ells i pràcticament tots els valencians i valencianes coincidim en què la nostra agricultura està pràcticament abandonada i que políticament ha estat utilitzada com a moneda de canvi a l’Estat espanyol i a la Unió Europea.
A l’abandonament dels camps cal afegir el robatori de collites o de ramats. A la manca d’eixida dels nostres productes del camp, cal afegir els impostos, les assegurances i la manca de subvencions i retalls als llauradors i ramaders. Tot un desgavell de mesures conjunturals que en un primer moment han fet trontollar la riquesa productiva del País Valencià i que han utilitzat la nostra agricultura com a moneda de canvi en afers polítics davant de l’Estat espanyol i de la Unió Europea.
Les organitzacions, entitats i sindicats agraris, com la Unió de Llauradors i Ramaders o l’Associació Valenciana d’Agricultors, continuen criticant la ineficàcia dels plantejament comunitaris, en referència a la incapacitat de la nova PAC (Política Agrària Comú), de donar resposta al desastre de la campanya actual de la taronja i, en concret, a la collita i comercialització de la varietat Navelina, que acumula ja unes pèrdudes de més de 91 milions d’euros als llauradors valencians.
Cal dir que la campanya d’aquesta varietat suposa el 44% del total de la collita de taronges i té una majoritària presència en els camps de la comarca de la Ribera. La manca d’eixida als mercats en fresc de les navelines ve ocasionada per la fluctuació de preus del mercat i per l’atac al fruit d’una fisiopatia anomenada “clareta” (que no produeix efectes interns en la taronja, però si deteriora la seua pell i la seua imatge). Així doncs, i sense cap perspectiva o mecanisme de correcció, les taronges es quedaran a l’arbre i hi haurà un increment d’abandonament de les terres de conreu de la fruita que fins ara ens ha identificat en el mercat internacional.
Les nostres navelines es paguen a preus irrisoris, i el que es pitjor, aquesta tendència es trasllada a altres varietats. Les nostres taronges morint-se de pena als arbres i altres de Sud-Àfrica, del Marroc, Israel, d’Uruguai, etc. campen als nostres supermercats. Cal, sense dubtes, algun mecanisme de correcció amb caràcter d’urgència que faça recular la ruïna als nostres llauradors.
Alguna vegada caldrà desenvolupar polítiques de protecció i afavoriment dels nostres productes de l’horta i del camp. Calen actuacions concretes des de l’àmbit més comarcal. Les autoritats europees no poden posar la nostra àrea agrícola al mateix nivell que Almeria, per exemple. Alguns dels nostres polítics haurien de deixar el seu despatx i passejar pels nostres camps i menjar-se una taronja de la Ribera acabada de collir, a veure si les vitamines del fruit els arriben al cervell i activen alguna mesura per superar aquesta desgraciada situació. Els meus amics Manolo i Alfredo ho tindran en compte a l’hora de votar a les pròximes eleccions.
