Diari La Veu del País Valencià
L’autonomia local fa perla, per Diego Gómez
Apeteix aquest cap de setmana escriure sobre la targeta roja directa a Fabra o sobre la marea lila de les dones que ha recorregut les nostres places i carrers. Però com a regidor i servidor públic voldria compartir aquesta reflexió. Des del passat 31 de desembre de 2013 està en vigor la Llei 27/2013, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local. Aquesta llei, apel·lant a l’aplicació dels principis d’estabilitat pressupostària, sostenibilitat financera o eficiència en l’ús dels recursos públics locals, fa unes modificacions importants a la Llei de Bases del Règim Local de 1985. Aquestes modificacions suposen una reducció de l’autonomia local en tant en quant fa una “reestructuració” de les competències i serveis que han de prestar els ajuntaments a la seua ciutadania, tot el que suposa una nova adaptació que es desenvoluparà al llarg del 2014 i 2015.

Sembla que al dirigents del PP això de tindre les competències l’administració local i no la central no els agrada massa. I així la tant reivindicada autonomia de les institucions de proximitat, es van a “fer la mà”, “fer pala” o “fa perla”. Perquè aquesta és una llei regressiva que va a provocar que els ajuntaments no tinguen capacitat per a resoldre els problemes del seu veïnat des de la proximitat i des del coneixement de les demandes de la ciutadania. Sembla que es volen ajuntaments que siguen meres oficines administratives baix la tutela del ministre o conseller de torn.

Com reconeix Vicent Miquel, secretari general de l’ajuntament de València un bon grapat d’anys, realment amb aquesta nova llei assistirem a una recentralització de les competències donat que la figura dels interventors municipals està molt reforçada en aquesta llei, els quals hauran de fer un informe de legalitat basat en l’eficàcia i l’eficiència de les comptes municipals. De nou el senyor Montoro guanya la partida imposant el seu control del deute i de les comptes per damunt de tot i mentrestant la Generalitat continua sense liquidar els deutes municipals.

Els interrogants segueixen oberts. Com quedaràn amb l’aplicació de la llei les residències d’atenció a les persones majors i dependents? I els serveis socials que presten els ajuntaments? I la promoció de la igualtat? I les escoletes municipals infantils o els centres de formació d’adults? Altre tema serà la forma de gestió i el cost efectiu dels serveis públics, sobre tot en allò relacionat amb els contractes que tenen molts ajuntaments en quan a manteniment de parcs i jardins, arreplega de fem, transport públic, neteja d’instal·lacions, subministrament d’aigua, etc. També resta en l’aire el règim retributiu dels membres de les corporacions locals, la seua dedicació exclusiva, el sou dels alcaldes i alcaldesses,… Tot un fum de qüestions que caldrà aclarir el més aviat possible o l’administració local farà perla i s’espatllarà sense remei.

Els pocs defensors d’aquesta llei, front a la qual es vol interposar recurs d’inconstitucionalitat amb el suport d’una setena part dels municipis que representen la sisena part de la població, argumenten la necessitat de reduir despeses dels municipis amb l’agrupament dels serveis i prestacions inclòs imposant la unió amb els pobles del costat. Tot són falses expectatives. Cada municipi té la seua individualitat, la seua història i el seu tarannà i la visió comarcal resta molt lluny de ser una realitat efectiva de gestió.

Per últim un parell de coses semblen el basament del gat tancat que amaga aquesta llei. Per una banda el negoci de la privatització dels serveis municipals amb la possibilitat de contractació d’empreses que financen el partit, els projectes municipals i les butxaques d’uns quants. I per d’altra el manteniment de les estructures administratives de l’antigor com les Diputacions. Ja veurem si amb l’aplicació de la llei arranca la moto del municipalisme o fa perla i s’ofega.

Comparteix

Icona de pantalla completa