Va ser el diumenge de resurrecció del mes d’abril de 1977 quan Adolfo Suárez va legalitzar el Partit Comunista (PCE). Al bar el “Galeón” de la platja de la Malva-rosa on treballava de cambrer, la celebració es va allargar fins a la matinada. Començava la transició política cap a la democràcia. La gent de Carrillo i de Dolors Ibarruri i la gent de l’esquerra en general albirava una nova etapa en la fins ara trista història d’Espanya des de la Segona República. De tot açò fa ja 37 anys.
De tots és coneguda la recent mort del primer president de la democràcia. Després d’unes dècades de silenci i alzheimer personal i dels polítics de torn, l’expresident Suárez ha rebut tots els elogis possibles. Sense deixar de reconèixer la desgracia del seu oblit, he de dir que mai m’he identificat amb la reforma monàrquica parlamentaria que va representar el seu projecte polític i el seu partit centrista. Crec que amb la sèrie televisiva “Cuentame” en teniu prou de reforma costumista de l’època.
L’altre esdeveniment va ocórrer l’11 d’abril de 1993, al poble de Montanejos (Alt Millars), un grup d’ultradretans anomenats Marchalenes – IV Reich van assassinar Guillem Agulló, membre dels col•lectius Sharp i Maulets, militant antiracista i nacionalista. Segons l’actual alcalde de Burjassot, el poble natal de Guillem, tot reduint l’assassinat de Guillem a una mera baralla de joves, s’intentava ocultar la presència de grups organitzats que des de l’extrema dreta volien condicionar el panorama polític valencià mitjançant tota mena de mètodes. I ho aconseguiren. El procés judicial i mediàtic no sols va eliminar la dimensió política del crim sinó que va arribar a culpabilitzar la víctima i el seu entorn: al capdavall eren ‘catalanistes’ i per tant d’una manera o d’una altra en devien tenir la culpa.
De la mort de Guillem Agulló fa ara 21 anys. Han passat vint-i-un anys d’aquella nit a Montanejos. Han passat vint-i-un anys de les telefonades angoixades que travessaven incrèdules el país de punta a punta, frenètiques, com reconeix Vicent Partal. Han passat vint-i-un anys de dolor punyent, però també de ràbia. Vint-i-un anys de denúncia, anys d’homenatges constants. Sense Guillem Agulló, el país no és com era. Però vint-i-un anys després el país ha assumit que tot ell és Guillem Agulló, un jove esdevingut un mite que segurament no voldria ser, l’heroi involuntari d’un poble, d’una gent que ens neguem a oblidar. Que no tenim dret d’oblidar.
Mentre fa unes setmanes es rendia homenatge al primer president de la democràcia espanyola i a molts pobles i ciutats s’obren o canvien carrers amb el nom d’Adolf Suárez, L’assassí de Guillem, dos anys després de ser detingut, amb un assassinat a l’esquena, una condemna i pendent d’un altre judici per violència feixista, Pedro Cuevas es va presentar a les eleccions municipals com a número 4 de la llista del partit ultradretà Alianza Nacional per Xiva (Foia de Bunyol).
Poden semblar evidents algunes coincidències entre Suàrez i Agulló, per allò del silenci mediàtic i fàctic, però mentre que el primer ha rebut i rebra tots els honors històrics, Guillem no va tindre una mort anunciada. Guillem podria ser ara un dels regidors nacionalistes del seu poble o un ciutadà valencià preocupat per la corrupció i la pobresa social del seu estimat País Valencià. Sempre romandrà en els nostres cors perquè nosaltres no oblidem.
