La Taxa Tobin, per Diego Gómez

11 maig 2014 01:00h

Mentre que el president de Bankia, el senyor Goirigolzarri declarava amb tota la seua prepotència banquera, que el retorn del rescat a la seua entitat financera estava ara més a prop que fa uns mesos, no hem escoltat fins ara el senyor Arias Cañete (el 'pitufo' del cartell del PP), o a la senyora Valenciano (amb la seua renovada imatge de perruqueria electoral) parlar del retorn del rescat de la banca, ni del retard en la posada en funcionament de la Taxa Tobin. Potser perquè són temes delicats per a endollar-los en un míting donada la carrega de responsabilitat política dels seus respectius partits en el desenvolupament de l’actual crisis econòmica.

Personalment pense que la gent del carrer no sap, ni ha escoltat mai això de la Taxa Tobin. Sols uns pocs titulars de premsa i alguna entrada als informatius televisius d’aquesta setmana ens han acostat a aquesta proposta d’impost sobre les transaccions financeres. Sembla que no interessa que les persones puguem esbrinar que hi ha darrere d’aquest intent d’implantació d’un control sobre els moviments de capitals que es produeixen en els entorns de la banca.

Fent una poqueta d’història, cal recordar que l’economista i premi Nobel en aquesta matèria James Tobin l’any 1971 va proposar que per a crear un sistema d’estabilitat monetària mundial calia incloure una taxa que poguera gravar les transaccions comercials internacionals. La proposta que va dormir durant més de vint anys en els calaixos de les idees, va ser rescatada per Ignacio Ramonet (editor de Le Monde Diplomatique) i per l’associació ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions i per l’Ajuda als Ciutadans). A hores d’ara, la taxa s’ha convertit en un assumpte defensat per grups alternatius a les polítiques globalitzadores actuals.
 

Si s’aplicara la Taxa es pensa, per una banda, que es podrien dissuadir els especuladors financers, i per altra, amb els ingressos que aquest impost produiria, es podrien finançar campanyes importantíssimes per combatre la pobresa al món. Front a aquesta vessant reivindicativa social, es situen els qui la consideren una mesura intervencionista i perniciosa per al lliure comerç. El que resta clar és que aquest impost no s’aplica per falta de voluntat política dels governs submisos a les ordres dels mercats financers. Els bancs manen i pesen molt.

Bo, el ben cert és que després de la decisió dels vint-i-huit estats de la Unió Europea reunits el passat dimarts a Brussel•les de retardar fins al 2016 el cobrament de la Taxa, ens deixa a Espanya i al ministre de Guindos amb el cul a l’aire i amb la butxaca una miqueta més buida. Amb la pressió de les imminents eleccions europees, un acord d’aplicació de la Taxa de forma automàtica hauria permés al ministre d’Economia, apuntar-se un gran triomf polític per al seu partit i ingressar prop de 650 milions d’euros en l’exercici 2014-2015, milions que ara haurà de retallar d’alguna altra partida.

Tot i que el tipus d’imposició concreta de la Taxa no s’ha acabat de decidir, els números parlen que de cada 1000 euros en comprar o vendre accions els bancs n'han d’abonar un en concepte de Taxa Tobin, quantitat que no sembla un desgavell. I encara que els detractors de la mateixa la qualifiquen de mesura populista, una màxima o idea ha calat en la gent amb aquesta crisi econòmica: ara li toca pagar a la banca, és de justícia que els banquers retornen els diners públics dels seus rescats. Malgrat tot, els contribuents espanyols s’hauran de carregar de paciència per recuperar els més de 41.000 milions d’euros que ens ha costat el rescat bancari i que aplicant la Taxa Tobin els recuperaríem després de 64 anys. Quin negoci, veritat?

next