Sense entrar en el ridícul institucional de la senyora Català negant la unitat de la llengua, ni en l’extravagant distinció que alguns polítics pretenen dur a terme, entre la muixeranga i els castellers, o entre els correfocs i els diables, o entre la jota de l’Ebre i la dansà per posar alguns exemples, el que caldria plantejar és un conjunt de reflexions sobre la riquesa, fonamentada en la diversitat, del món festiu de caire tradicional de les nostres comarques, riquesa compartida amb altres territoris de parla comuna.
Com reconeix Josep Bargalló el nostre País presenta una rica coexistència de costums, de parles i de vivències. En ell conviu una rica pluralitat, ben poques vegades reconeguda i sovint menystinguda. D’aquesta diversitat naix la consciència de pertànyer a una globalitat. Anys i panys d’un folklorisme oficial, oficialista, centralitzador i castellanitzador han volgut fer-nos creure, que el nostre País era tan pobre que donava per tenir només una mostra de cada cosa: una única dansa, un únic vestuari festiu, una única música, una única gastronomia, un únic paisatge. Però el nostre País és viu, encara el tenim per descobrir i encara hem de reivindicar que la cultura popular ve conformada per tot un seguit de manifestacions individuals i col·lectives, que abasten pràcticament tots els àmbits de la vida quotidiana.
Els valencians i valencianes tenim una cultura nacional conformada fonamental i evidentment per la nostra llengua. Però també hi ha molts d’altres indicadors, com ara tot allò que defineix el món de la cultura popular i tradicional, tant en els aspectes més íntims i familiars, com en els més col·lectius, socials i festius. Ara bé, en la cultura popular, com en la cultura nacional, no ha d’haver-hi res d’unitarista, ni d’imposició. Els diversos territoris. Comarques i pobles desenvolupen, per motivacions geogràfiques, socioeconòmiques, històriques, climatològiques…, evolucions distintes d’eixe pòsit comú compartit històricament.
La cultura popular que conforma la cultura nacional és el lligam, és el secret de la pervivència del nostre poble. Si trenquem de totes amb la tradició, si, simplement, la desconeixem, trenquem amb la base ritual que ens defineix i ens distingeix. Però també si no ens obrim a les exigències socials de cada contemporaneïtat, la tradició deixa de ser popular i esdevé una peça de museu, una fitxa etnogràfica més. Per això l’èxit dels grups i dels concerts de música en valencià actuals.
Després d’aquestes premisses i per finalitzar dues reflexions. Els estereotips simbòlics de la nostra cultura i de les nostres festes no han de ser excloents ni han d’amagar o fer callar altres components de la nostra cultura nacional. No sols tenim falles, moros i cristians, fogueres, pólvora i paella. I com no, hem d’apostar per la consolidació de la nostra cultura nacional popular i simbòlica basada en la defensa de la pròpia identitat com a resposta a una globalització uniformitzadora. En vacances i a l’estiu reivindiquem festes populars i tradicionals i en la nostra llengua.
