La sauna escolar i la LOMQE

Fa ara trenta-cinc anys que vaig començar a exercir aquesta professió, que a hores d’ara continua omplint-me de vida diàriament. Fa tot eixe grapat d’anys que com a docent, que com a mestre mai havia viscut un començament de curs com aquest. Molts de vosaltres ja sabeu de què us parle. La calor estival de setembre (37,6 graus a Carcaixent el dimecres passat) és esgotadora per a tothom menys per a la consellera i els directius educatius, que gaudeixen d’aire condicionat en el seu despatx i poltrona. És esgotadora per a les criatures, pel professorat i per a les famílies. Us he de confessar que la sauna escolar de principi de curs m’ha rebentat física i mentalment. Cada dia em canvie la samarreta dues i tres vegades, he anat en banyador a l’escola i malgrat el ventilador, la temperatura de l’aula ha estat oscil·lant entre els 27 de les 9 del mati i els 33 graus de les 13 h.

Però malgrat les declaracions inútils de la senyora Català. Malgrat la campanya difamatòria de la dreta valenciana contra el professorat de l’ensenyament públic i contra els sindicats del sector. Malgrat el desgavell pedagògic amb l’aplicació precipitada de la LOMQE. I malgrat les nombroses saunes escolars repartides per tot el país en aquest principi de curs, no hem de perdre la il·lusió del nostre treball, no hem de perdre la raó de la nostra dedicació, no hem de perdre l’esperança d’un canvi possible en l’educació valenciana i no hem de deixar de denunciar el que realment amaga la Conselleria d’Educació i la Generalitat Valenciana, amb tot aquest desficaci de desqualificacions professionals i de medalles per ser els primers en tot (també en corrupció i deute). Tota aquesta parafernàlia és l’excusa perfecta per arraconar encara més l’ensenyament públic i més encara el valencià a l’escola.

No hem de perdre el nord. Amb l’excusa de posar en marxa la LOMQE, com ha denunciat Escola Valenciana i STEPV, no s’han autoritzat nous programes lingüístics en valencià. Especialment greu ha estat el cas de Castelló on la Consellera té la barra d’argumentar que l’oferta en castellà està desequilibrada respecte al valencià, però no reconeix que hi ha una immensa majoria de famílies que volen escolaritzar els seus fills i filles en valencià i són reconduïdes al castellà. O el cas del CEIP Pare Català de Benimaclet on es manté una línia en castellà per a quatre famílies (a l’inrevés ja veuríem!) Davant de tot aquest neguit, sols cal anar a la via judicial com han fet dos escoles públiques i una concertada, que van guanyar els respectius recursos perquè no obtenien l’autorització corresponent per a implantar noves línies en valencià.

I no deixem de recordar la retallada d’unitats mitjançant l’arranjament escolar que a moltes localitats com Ontinyent, València, Castelló i sobretot a Alaquàs (amb l’escola Ciutat de Cremona) ha obert conflictes allà on mai no hi ha hagut. Portar la policia a una escola és un fet inqualificable. Així de clara és la desfeta de l’ensenyament públic i en valencià. Però així i tot, per més que intenten fer-nos recular i impedir la normalitat de l’ensenyament en la nostra llengua, els nostres pobles, les nostres famílies i la gran majoria del professorat valencià tenim la voluntat de guanyar aquesta batalla. En banyador, en tovallola, en ventiladors, amb llapis, amb pissarra i clarió, amb ordinador, amb molta il·lusió, amb molt de respecte, amb molta dedicació i sobre tot en valencià, la nostra escola eixirà endavant.