Molta gent pensa que aquesta immersió festiva és d’una pobresa cultural molt allunyada del poble valencià i dels costums mediterranis, tot una pèrdua de les arrels i del tarannà que ens identifica. De fet, algunes veus plantegen que molt abans que arribaren a les nostres terres les influències anglosaxones del Halloween, en algunes comarques valencianes, ja era tradició buidar carabasses i penjar-les dels balcons la nit de Tots Sants amb espelmes enceses dins per tal de fer por a la gent. Tal vegada eixe era el nostre Halloween valencià, complementat amb el fet de posar espelmes enceses en un plat tota la nit.
Tots Sants era i és sinònim de visita al cementeri i de negoci amb les flors. Els orígens de la festa de Tots Sants daten del segle IX, quan l’església destinava aquesta festivitat a la memòria de tots els sants que van esmerçar les seves vides en la propagació i la defensa de la fe cristiana. En ella s’integren tota una sèrie de ritus cèltics, dedicats als avantpassats. És una festa dedicada als familiars difunts. Era costum, fer cerimònies i oracions, oferir llums, resar tres parts del rosari, dir tres misses i tocar les campanes tota la nit, perquè els difunts que encara no haguessin assolit la pau, trobessin el camí. La pregunta resta a l’aire: cal fer alguna cosa alternativa per a recuperar els nostres costums o deixem córrer el tema?
A l’altre costat les opinions plantegen que els costums canvien amb els temps i si declinen en les que tenim ara simplement és perquè ens resulta grata la seua pràctica i acceptació. La gent gaudeix i s’ho passa bé que, al cap i a la fi, és del que es tracta. Els costums i tradicions uns s’importen i les altres s’exporten. Això és símptoma que estem oberts al món, que massa anys vàrem romandre aïllats d’ell durant la dictadura franquista.
També abans les dones anaven amb vel a missa i portaven dos anys de dol com a mínim quan faltava algun familiar; a les escoles les aules es dividien per sexes i teníem un sant crist penjat entre els dos lladres que les presidien.
Per una altra banda, la tradició d’anar al cementeri el primer dia de novembre es presenta com una obligació, encara que cal deixar a la gent lliure elecció perquè durant la resta de l’any puga anar 365 dies a l’any i vaja quan vulga i no necessàriament en aquestes dates.
Ara toca disfresses terrorífiques, cançons angleses i estrenes de cinema amb moltíssima càrrega sanguinolenta. Xiquets a l’escola demanant caramels i joves de matinada amb cares de ressaca discotequera vampiresca. Això sí, pel matí i vesprada, no manca la visita rigorosa al cementeri. Mare meua, si alguns difunts s’alçaren de la seua tomba, es tornarien a tancar acollonits després de veure la pel·lícula de corrupció política que estem vivim. Pel·lícula que algunes la volen vendre d’estrena tot i que porta un bon grapat d’anys en cartellera.
Per la nit al cementeri algunes animetes valentes comenten la situació i ja s’han rebel·lat. Diuen algunes parelles que festegen prop i d’amagat, que han escoltat entonar la cançó de l’Estaca de Lluís Llach de forma coral i algun crit de “Sí que es pot”.
