Sense dubtes, no han estat anys fàcils precisament per a aquesta revista que ha passat per moments complicats, però que ha sabut adaptar-se a les exigències i necessitats d’un sector del cristianisme valencià compromès amb la llengua i la cultura del poble, per a continuar fent poble des de les seues pàgines. Cal recordar que la tònica dominant en les publicacions en la nostra llengua en les darrers dècades ha estat la marginació, la feblesa econòmica i la duració efímera.
També cal recordar que Saó no sols és el primer periòdic d’informació escrit íntegrament en valencià aparegut després de la mort de Franco, sinó que també és la publicació de més llarga durada en la història del periodisme valencià. I he de dir que personalment tot són bons records i experiències positives al voltant de la revista. Partint de la lectura dels primers números gràcies a la subscripció de Pepe Vila a l’església de Vera a la Malva-rosa, fins als sopars dels premis lliurats per la publicació a persones i institucions de trajectòria nacionalista reconeguda, passant per compartir el local d’Àngel de l’Alcàsser amb els inicis d’Escola Valenciana.
En uns moments en què els poders polítics estan virtualment desapareguts i on continua corresponent a la societat civil la feina fonamental d’incorporar la llengua a l’esfera pública, fomentar l’autoestima dels parlants o superar els prejudicis lingüístics, la revista Saó suposa l’exempció que trenca els moments de tristesa ideològica que pateix la nostra llengua i la nostra cultura. Saó continua lluitant per la seua supervivència, però també per la supervivència de les persones i dels pobles d’aquest país, les quals li donen sentit i sustent.
Malgrat tot, malgrat les incerteses i les incògnites d’aquest any macro electoral que ara comença a caminar, sembla que tot apunta a un canvi un tant desconegut, però substancial del panorama polític. I per tant també, a un canvi en la política cultural, al qual, com reconeix l’editorial de la revista, ens apuntem d’una forma decidida perquè la sequera actual ja no hi ha manera de suportar-la.
Esperem com diu la lletra de la cançó de la Gossa sorda.
“I ara va de bo, baixant Penyagolosa se sent la veu del tro: farem saó!
Farem saó que ofegue la sequera i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent reconduiran la situació
Farem saó.”
Portaveu Coalició Compromís Alzira
