Fa vint anys

Andrea és una alumna meua de la facultat de Magisteri. Té sempre un somriure a la cara i sense dubtes és una personeta responsable, treballadora i no perd les il·lusions i les ganes de ser una bona mestra d’educació infantil en un futur complicat i tancat pel nostre jovent. Andrea va nàixer ara fa vint anys, és a dir, té la mateixa edat que el mural per la llengua que envolta i dóna vida a l’entrada del nou edifici de Magisteri a l’avinguda de Tarongers.

Andrea i els seus companys i companyes no saben què representa l’obra plàstica dirigida per Mariscal amb l’encomanda i la coordinació d’Escola Valenciana a l’any 1995. Són un bon grapat d’estudiants de Magisteri els que no tenen ni idea del significat d’un mural construït amb uns ninots de fusta que s’enganxen uns amb altres agafats de la mà. No saben que aquests “mariscalets” representen el sentiment de les 511 escoles en valencià de fa dues dècades. No s’han parat a llegir el que porten escrit aquestes figuretes al pit formant el missatge tal vegada més potent per a la identitat d’un poble: estimem la nostra llengua.

Recordant les meues visites en companyia de Carme Miquel a l’estudi Mariscal per planificar l’elaboració del mural per la llengua i reflexionant sobre el fet d’aquesta ignorància relativa del meu alumnat, m’he adonat que també fa vint anys que el PP governa la seua Comunitat i que la desfeta lingüística i cultural ha estat més que evident. Esborrar tota flama de sentiment nacionalista ha estat el “modus operandus” dels dirigents populars. Aquests “salva pàtries que ofrenen noves glòries a Espanya”, han intentat sense èxit durant aquestes darrers anys, carregar-se l’escola i la universitat públiques trinxeres de resistència valencianista. El problema és que si segueixen uns anys més ho poden aconseguir.

Mentre canvien i deixen de bufar aquests vents aponentats, sols ens queda continuar resistint, lluitant i treballant per un futur diferent i més digne pel nostre poble, pels nostres joves, per la nostra universitat i per la nostra escola. Així, dos exemples de l’empeny i fermesa molt recents: la negativa de la conferència de rectors d’endarrerir fins el 2016 la tramitació de la nova estructura universitària “made in sensewergonya” i la presentació del document ‘l’Escola que volem’ per aquest país com a basament de la futura llei educativa pel 2016. Tal vegada s’albiren nous vents.

I així, el dimecres a la classe d’Andrea estiguérem organitzant com planificar el Carnestoltes a les aules dels més menuts. Vaig proposar que entre tots i totes podríem donar vida a uns nous “mariscalets”. Per uns instants, els ninots tornen a unir-se, tornen a donar-se les mans, tornen a reivindicar els sentiments col·lectius. El missatge retorna als llavis dels nostre joves amb l’expressió d’estima per la nostra llengua. Sols resta recordar la dita de Carnestoltes i adaptar-la a la realitat actual.

“Recuperem la nostra Cultura moltes voltes.
Valencià a més a més.
Democràcia tots els dies
i PP no tornes més.”