La veritat és que té una miqueta de raó Bernat. Alguna cosa passa al nostre país. I és que després de més de trenta anys de la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), tal vegada no hem avançant massa. Ja el dia de la inauguració de l’anomenada plaça, el gabinet de comunicació de l’ajuntament redactà la seua crònica totalment en castellà, incloent la traducció de les paraules i declaracions del president de l’AVL, el qual va donar la primícia de creació del centre d’estudis sobre el rei Jaume I, a la mateixa biblioteca ubicada en tan emblemàtica plaça. Mal començàvem veritat? I ara el tema dels xurros!. Bo, no cal ser tan negatius i és possible pensar que el mateix rei conqueridor es passaria pel local a fer-se una xocolata calenta en dies de fred. Tot potser?
Deixant a banda les actituds personals, sempre he defensat que la normalització de la nostra llengua ha de traslladar-se de l’escola al carrer. Sense ús social no anem a cap lloc. Sense prestigiar i reforçar-ne el seu ús, no avançarem. Sense polítiques de normalització decidides i sense referents públics poc pujarem el carro per la costera de la normalitat lingüística i molt més si hi ha gent que ens posa pedres. Necessitem lleis i normes exemplars i també sancionadores, lleis de reforç positiu cap a l’ús de la llengua minoritzada. Necessitem campanyes de sensibilització, de retolació, de voluntariat, d’acolliment lingüístic, de valoració de parlar, d’escriure i llegir en valencià. Ja ho deia el diumenge passat, el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua no poden suportar més anys de govern del PP.
Sembla que el negoci de “don churro” funciona, que més dona la llengua, que més dona l’actitud del seu propietari cap als valencianoparlants, que més dona la poca sostenibilitat de la seua vaixella (tot es serveix en cartó), el que la gent vol és estar calentet i raonar amb els amics i les amigues mentre les criatures juguen al parc de la plaça. A la gent li dona el mateix un suc de taronja que un “sumo de naranja”, una tassa de xocolata amb bunyols, que un “got de cartó amb churros”. Els valencians i valencianes som així.
Dissortadament hi ha gent que no es conforma i és capaç d’omplir els carrers de València de festa i reivindicació per l’escola i per la llengua que volem. Per això recupere un missatge del company Francesc Galiano: “Al meu insti, un company de direcció em diu: Ya tienes las fechas de evaluación, Francisco”. A classe, una alumna equatoriano-valenciana em pregunta: “On és eixa cercavila de dissabte, Francesc” (que és el meu nom vertader). Els temps estan canviant. Tant de bo!
