La Murta

Sense que haja començat la campanya electoral i una miqueta saturat d’actes propagandístics, entrevistes, declaracions i inauguracions fosques i fetes a última hora, aquesta vesprada de primavera he decidit anar a passejar al paratge natural de la Murta i intentar desemboirar-me del rebombori polític destrellatat, que fa uns quants anys estem vivint els valencians i valencianes (tal vegada per això d’ofrenar noves glòries) i que en les darreres setmanes s’ha intensificat amb noves formacions polítiques, enquestes i sondejos, possibles pactes i més embolics electoralistes.

Malgrat crisis, retallades, situacions de pobresa i demanda de noves formes de fer política, alguns i algunes continuen a la seua. Hi ha representants públics que no volen deixar de ser artistes de cinema per a passar al teatre de carrer, i així continuen el seu espectacle. Com a exemple, sense anar més lluny, no em lleve del cap les inauguracions d’oficines que es posaran en marxa d’ací mesos, balafiament de recursos públics, pagaments d’última hora a les seues amistats perilloses, renovació de concerts i de contractacions de serveis a empreses amigues, declaracions patriòtiques per voler ser els defensors de les senyes d’identitat valenciana, el continu menyspreu a qui no pense com ells, i també alguns insults en lloc de diàleg, pluralisme i democràcia.

Passejant cap a les ruïnes del monestir dels jerònims, recordant la darrera visita amb el meu alumnat d’infantil i les històries i llegendes de Botalifocs i Arrancapins (els gegants dolents de la vall), he desconnectat de les notícies, converses, tertúlies, debats i comentaris per a cabussar-me en la bellesa i l’olor del paisatge. La Murta es troba preciosa. Ací no hi ha cap remor electoralista ni cap polític negat i profitós. La llum de la vesprada, el soroll de l’aigua i els cantants dels ocells ens envolten i acaronen.

Quina llàstima que la gent no conega aquest indret! Quina llàstima que els valencians i valencianes no tinguem lligams amb els nostres muntanyes, barrancs i rius! Martí Domínguez deia que altres comunitats i nacionalitats han tingut poetes que cantaven a la seua terra. Nosaltres tenim un país que està per descobrir, per vertebrar i consolidar. Per a la gent de Castelló, el País Valencià arriba fins a Sagunt i tenen la Magdalena i Morella, la gent de València es mira el melic i té suficient amb el cap i casal i el seu “caloret”. Alacant és el sud i enfrontada a Elx no vol ser molt valenciana, i així molts més exemples de desafortunada comparació.

Pujant la senda del Pas del Pobre, la vista és impressionant, el cor s’accelera per la pendent i per la imatge de la vall tan verda i portentosa. Un altre pensament em dóna voltes. ¿Quants valencians i valencianes han llegit Enric Valor i han recorregut els regnes de Bucaria i Penella de les seues llegendes i han visitat Penàguila o Benilloba, o saben en quina comarca es troba Bèlgida, Catamarruc o Fortaleny?¿Quants valencians han pujat el Penyagolosa pel barranc de la Pegunta? A la meua ment, la cita de Joan Fuster: qui estima el país no fa qüestió de la llengua.

Ara és el moment d’estimar la Murta, d’estimar les comarques i el país. Tant de bo els nostres representants pensaren el mateix i ho tingueren en compte abans de mirar pel seu aprofitament personal i el del seu partit.