‘Les flors que creixen als marges’, de Vicent Nàcher, per Miquel Català


L'amic i paisà Vicent Nàcher ens regala el seu setè poemari als veïns d'Algemesí, a tots els riberencs, a tots els valencians, o tots els que diem bon dia, i a tots els habitants d'un món cada vegada més global. I dic que ens regala, perquè aquest volum és un autèntic regal de sinceritat, de tendresa, de bonhomia, d'humanitat.

El primer que m'ha cridat l'atenció és la nuesa amb què ens presenta els seus versos, un contínuum de cinquanta poemes sense pròleg ni epíleg, ni cites, ni res que els puguen vestir, així com l'absència aparent d'una estructura en parts clarament diferenciades que al meu parer sí té el poemari. Però Vicent és així, ací van cinquanta poemes de colp, amb tota la cruesa, amb tota la sinceritat d'un poeta que pateix i viu amb els ulls ben oberts la realitat que l'envolta. I dic que pateix, perquè la seua mirada ens ho diu, ens ho certifica. Els personatges que pul·lulen pel llibre són els desheretats, els exclosos, les víctimes d'això que anomenem el Sistema, així com aquells que secularment han patit la marginació social més cruel, el menyspreu, la burla, la insensibilitat, l'arraconament, l'isolament. Després dóna pas a una série de poemes on el Jo poètic cobra major intensitat.

Però anem per parts. Forma i contingut, a la manera antiga, perquè crec que és interessant ressaltar, com les flors que creixen als marges, alguns aspectes de cada.

Quant a la forma, en la meua humil opinió, pense que estem davant un poeta fet, però que ara se'ns revela desacomplexat, molt solt, molt més lliure i diàfan, clar, contundent. No sabria ben bé dir si els seus poemes són més narratius que als anteriors llibres, o si caldria parlar d'un autor que escriu prosa poètica (i no vull ser atrevit, no ho dic en cap mal sentit). Trobe en aquest llibre una soltura narrativa que al meu parer l'acosta més a la prosa, això sí, a una prosa carregada de lirisme. No en va dèiem que apareixen un munt de personatges, cosa molt més típica de la narració. Però Vicent així ens ofereix un mosaic d'una part oblidada de la societat, sense perdre en intensitat poètica. Quede clar que mai ho diria com una minusvaloració de la qualitat de la poesia de Vicent, a qui admire, respecte i estime des de la infantesa.

Des del punt de vista també formal, però lligat al contingut, pense que hi ha algunes parts clarament diferenciades al llibre. Un poema inicial, el primer vers del qual dóna nom al llibre, i que és tota una declaració de com vol escriure i viure. A continuació, una primera part on apareix la flor de cada poema, un personatge que pateix exclusió social, entre els quals hi trobem el cantautor de vida frustrada vingut a menys, el gorreta aparcacotxes, la prostituta, la transsexual, el ferroveller, l'immigrant de distintes procedències i condicions, el que dormen sota un pont, els indigents, els fracassats, el que dorm al ras, el desnonat de sa casa, l'africà, el xinés, les dones treballadores malpagades, o el mestre que ens reprimí a l'escola.

Després hi veig una segona part on predomina el jo plural, el nosaltres, el poble, la societat, el tots, que al meu parer aniria des del poema L'arc de sant Martí fins a Els trens equivocats, on Vicent reivindica un nou món, diferent, possible, amb poemes de diferent temàtica, però tots responen a diferents aspectes del poliedre social.

I per acabar una tercera part on predomina el jo poètic, l'individu, l'ésser humà amb tota la seua solitud, la introspecció, a partir del poema Fractures d'infantesa i fins al final, amb quatre clars poemes homenatge a Confiteor (el seu grup de teatre), a la Casa Cantonera (cau d'artistes local on Vicent sol presentar els seus llibres), a Freddie Mercury i al seu poble, Algemesí (al poema Les xicotetes grans coses del meu poble), on l'autor troba seguretat i refugi, on hi viu. M'ha sorprés el poema L'esmolador, en aquesta part, però aviat he llegit que el mateix poeta es declara esmolador de paraules. I el poema final Açò no és un final, on fa tota una declaració d'intencions, de continuar escrivint, de continuar vivint.

No puc estar-me de dir que aquest nou llibre em recorda alguns versos del primer Martí i Pol, de l'etapa més realista i social, sobretot del seu poemari El poble, perquè Vicent no deixa de ser un poeta universal des del poble que l'ha parit i l'ha vist créixer. També em recorden aquests poemes, i més en concret el títol, uns versos de Memoria, del professor Daniel Arenas. I en algunes figures literàries també em recorda el nostre poeta de la Vall d'Albaida Salvador Jàfer.

No puc tampoc deixar de fer referència a una imatge que em va pel cap, després d'haver llegit amb més intensitat els poemes d'aquest llibre. Recorde un poema d'Alehop, el seu llibre anterior, on parlava del nostre exèrcit de tabaleters, i m'imagine tota una processó, una manifestació, per on desfilen els nostres guerrers de la pau, a toc de dolçaina i tabal, i entre la multitud, totes les flors que creixen als marges.
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat