De l’epístola paga la pena llegir: ʺMirar avui cap enrere i veure el temps de la història personal i col·lectiva transcorreguda en aquest país, em serveix per afirmar dues coses: primera, no em penedisc de la vida que vaig tindré, ni de la raó per la qual vaig lluitar, ni contra allò que vaig lluitar; era per la meua dignitat personal i pels meus ideals…A ningú li reclame res, vaig fer allò que creia en consciencia que calia fer, no esperava ni espere agraïment social ni històric. Segon, vivim en un règim de llibertats democràtiques …tot això per si mateix ha valgut la pena tot allò lluitat, pagat i viscut. Dit això, maleisc sense límits ni perdó possible de cap tipus a tots aquells polítics bastards, amorals, mediocres i corruptes… ja que estan destrossant …tot allò que un grapat (pocs) d’homes i dones lluitaren…ʺ.
La corrupció sempre ha estat una constant de la dreta, és un tema que hem denunciat, tanmateix, l’esquerra no ha estat lliure, també, d’aquesta lacra. Les noves opcions emergents, que volen superar la política clàssica, tanmateix han d’estar atentes a un mal que naix del culte al càrrec, i en ocasions de l’arribisme de persones amb poques conviccions i moltes ganes manar o figurar, calen mecanismes de control democràtic.
Queden, doncs, aquestes observacions, les del meu company i les meues, com una simple línia de preocupació per la present situació, de la qual la corrupció, tant la més sonada, com la més menuda, no són més que el resultat estrident del sistema de representació o mediació institucional vigent.
