A tot arreu podem trobar clars exemples en un i altre sentit, en quant a la marginació o tot el contrari. En general als municipis existeix una normativa sobre distincions, el cap i casal no és l’excepció, estant establert que es pot atorgar diverses distincions, des de títols com és el de fill adoptiu, al del nom d’un carrer o plaça. els requisits exigits estan en la contribució que la persona puga haver-ne fet a la cultura, a la societat, la ciència, la política…
Ens podem, doncs, interrogar sobre els mèrits del General Elio, per exemple, un governador absolutista que va pagar els seus crims amb el garrot vil, o els del alcalde franquista Marques de Sotelo. Per altra banda, a València no hi ha cap rastre del pas per la ciutat de persones tan qualificades com Joan Fuster, Vicent Marco Miranda, o l’ actriu Lola Gaos.
En el reconeixement dels mèrits al final es deu negociar perquè la nostra dreta ho vol així, així, fins i tot, les distincions a la poeta Maria Beneyto, o la del periodista Marti Domínguez,hagueren de ser objecte de pacte entre dreta i esquerra municipal, cal remarcar que, en aquest segon nom es tracta d’un periodista, director de Las Provincias, que va lluitar al costat de Franco, malgrat que va anar distanciant-se assumint un clara postura demòcrata durant la dictadura.
La nostra, la de Rita, no és una dreta moderna que mira a Europa, a la practica dels conservadors d’altres latituds, doncs, continua pensant en termes de victòria, resistint-se a recuperar la memòria històrica i ignorar que, la cultura, la ciència, o el valor cívic, poden estar per damunt de les opcions polítiques. El dia que a València trobem el Carrer Joan Fuster, per exemple, podrem considerar que vivim en normalitat i en una democràcia sense exclusions, no us sembla així?
