Ignore com es van desenvolupar el fets en la vida real, sembla, però, que hi ha prou de cert en la narració que podem veure en la pantalla, en la qual se’ns presenta com l’oposició, en una mena de front unit, va recórrer a un publicista encomanant-li el disseny de la campanya en la televisió pública xilena. Es tractava, doncs, de definir o fer una campanya que poguera convèncer orientant el vot cap un “no” a la dura i potent dictadura, la qual havia aconseguit alguns èxits econòmics, això si, sobre la base de la repressió i la manca de llibertats.
D’especial interès he trobat uns fragments en les imatges que em recorden situacions semblants, de debats i discussions eternes en les quals he participat, tant en els moments de la transició com després ja en democràcia. Quan el publicista es reuneix amb els dirigents polítics, per presentar les seues propostes, esclata la polèmica, sacrificar els missatges sobre els crims de la dictadura o emfatitzar les propostes positives, això per alguns dels presents implicava silenciar la realitat històrica, per altres, calia donar una visió de futur que arrossegués vots. El debat reflexa una qüestió de fons, la de si és possible entrar en el joc publicitari en política sense renúncies, com afrontar un combat fent ús de les tècniques de comunicació en una confrontació electoral.
Els debats que ens mostra la pel·lícula els hem tingut entre nosaltres, amb aquella gent que volem canvis radicals, que aspirem a transformar la realitat; quasi sempre el problema s’ha situat en punts antagònics, doncs, ens podem passar per realistes o pel contrari. En la pel·lícula que comentem, observem no queda altra opció que situar en un segon pla el tema de la repressió, ja que en la mateixa campanya el govern fa ús de la repressió.
Un testimoni històric que cal tindre present, uns problemes sobre els quals cal anar en compte, doncs en aquesta matèria, institucional, l’experiència pròpia i aliena ens pot ajudar en la tasca pública del present.
