Així i tot, sobre el paper els ajuntaments són l’administració més propera als ciutadans. Les corporacions municipals formalment tenen autonomia, però no mitjans ni finançament suficient. Podem però, si hi ha voluntat, introduir espais de participació previstos en un reglament poc aplicat de 1987, o fer una gestió honesta amb reformes que poden millorar la qualitat de vida dels veïns. És cert també, que eixa autonomia municipal ha estat utilitzada, entre altres coses, per introduir els coneguts ‘PAIS’, o tolerant creixements urbans insostenibles. Daçò darrer, el territori valencià mostra, dissortadament, molts exemples. Alguns, han beneficiat els ‘agents urbanitzadors’, més aviat ‘especuladors’; altres, han estat desficacis encara més grans o en els millors dels casos s’han vist aparcats, per fortuna, per la crisi de la bombolla immobiliària.
La reducció d’ajuntaments que vol fer el govern no ens afecta de forma diguem-ne quantitativa és cert, però evidencia una vegada més per on van el tirs, perquè realment són tirs. La concepció que hi ha darrere és la de retallar encara més la practica democràtica de base ciutadana, en benefici dunes institucions provincials regides per criteris de majories absolutes, que van ser el centre del caciquisme, i que hui en dia no tenen més sentit que mantindre el que resta d’aquell vell estil . Tot, amb un esquema de relleu en el poder per part dels dos gran partits.
Estant, com estaríem, per una reforma més democràtica o de participació, hem de defensar allò que existeix, puix la gent que ens governa, si és que això és governar, vol quelcom pitjor. Certament, una nova ofensiva s’apunta amb arguments econòmics, es retalla per un costat i no per altres, un retall que sembla afectar els xicotets municipis, i que pot ser el preludi d’altres coses. No és un problema d’economia sinó d’ideologia, una ideologia de llarga tradició entre nosaltres, la de sempre.
