La mort de la dama de ferro britànica, una dona que va aconseguir situar-se als nivells dels grans líders mundials, ha provocat comentaris de tot tipus. Sembla però, que el seu principal mèrit fou haver-se comportat com els homes, obrint-se pas entre els seus rivals masculins dins de les dretes i governant de forma inflexible. Salvant distàncies, i les diferències entre les nostres societats, una cosa semblant es podria dir de la nostra ‘dama’, l’alcaldessa de la ciutat de València. Una inicial consideració vull apuntar: si aquesta situació sols pot donar-se als espais de dretes, recordem així també, altres exemples, com seríen el d’Indira Ghandi o de Golda Meir, les dues van ser grans dirigents, a l’India i Israel respectivament durant la segona meitat del segle XX. M’interrogue: cal situar-les al camp de la dreta clàssica?.
El problema de fons, òbviamental al meu parer, no es pot aplicar solament a les dones. Fa alguns anys, Maria Zambrano escrivia: “tota persona convertida en ídol molt a pesar seu, viu en estat de frau”. En allò que és habitual a la política, tant la que es fa des del poder com la que es fa des de l’oposició, solem crear ídols, líders carísmatics, persones que acaben representat el tot mentre ens oblidem de les idees i de la tasca col·lectiva o d’ equip. Els ídols són efímers, fins i tot, en alguns casos cridaners s’ han convertit en tirans. En la gran majoria d’ocasions solen durar un temps i són substituïbles.
Que la discrimació positiva a favor de les dones, en la confecció de llistes i l’accés a càrrecs representa una mesura necessària em resulta més que evident, per tant, no es deu objectar que qualsevol dona o home amb capacitat podem assumir les responsabilitats públiques i partidistes en termes d’igualtat. Allò que no veig clar és la concentració de responsabilitats, ni la personalització de les opcions com venim observant. La realitat, de la qual és reflex la premsa, ens mostra com tot sembla concretar-se en noms de persones, de forma que les controvèrsies, les propostes, les opcions en presència, són substuïdes pel nom del o la respectiva líder.
Les notícies polítiques doncs, venen referides a persones no a propostes, idees o continguts. Tot això, des d’una perspectiva de canvi, en relació a la forma de fer política, pot ser un error, ja que implica augmentar el protagonisme i les aspiracions personals. Allò trivial acaba per esdevenir en fonamental i així, el problema central preelectoral es concentra en qui va de primer o primera a la llista electoral.
Per concloure, la meua lògica, quan parlem de renovar els hàbits, objectiu que es planteja per algunes esquerres i opcions alternatives, caldria apostar per l’accés a les responsabilitats, evitant per part dels homes i les dones, el personalisme i els excesos de lideratge. Jo desitjaria veure més propostes, més alternatives i menys protagonisme personal.
