Sense protagonismes

A les darreries del franquisme es van produir lluites obreres significatives, algunes han passat ja als llibres, altres, però, han restat oblidades, possiblement per les seues característiques, per no ser objecte d’atenció de la premsa o els comentaristes, o, també, per la modèstia dels participants més actius. Aquest darrer és el cas de les accions del personal de neteja, treballadors i treballadores d’un sector conformat per ʺles contractesʺ, generalment empreses creades per funcionaris del Regimen o una sèrie de patrons molt vinculats a quest, amb criteris de clara explotació.

La situació en ʺles contractesʺ era una de les més precàries i caciquil. Habitualment resultaven adjudicataris de la neteja als centres oficials, hospitalaris, educatius, o administratius, gaudint d’un tracte de favor, així, hi havia un personal de baix nivell salarial, amb unes condicions molt favorables a les gerències hospitalàries o els empresaris, alguns d’aquests darrers buròcrates de sindicats o similars. Això va durar fins que alguna gent amb consciència entrà en ʺles contractesʺ, encetant formules reivindicatives; un sector important de la nova gent venia del cristianisme compromès socialment; en un moment de la lluita es formà una coordinadora unitària, elegida en assemblea, en la qual hi havia a més de cristians, comunistes de Carrillo, o altres organitzacions més esquerranes.

Professionalment vaig ser advocat de la coordinadora, assessorant, defensant la gent en juí, igualment en la negociació del conveni col·lectiu. Les reunions pel conveni les férem al despatx del lletrat de la patronal el Sr. Manzana, en un saló amb fotos de Franco per tot arreu.

No fa gaire, en la manifestació del 8 de març em vaig trobar, portant una pancarta, Catalina, una de les dones de la coordinadora, una cristiana ʺsuí generisʺ, cosa que equival a autèntica. Ella va jugar un paper central en tota aquella experiència, em digué que ens hauríem de veure, doncs bé, dies enrere em trucà i em convidà a una trobada de gent d’aquella coordinadora, un dinar a la seu de CCOO a València; cal dir que realment em convidaren, no em deixaren pagar el meu cobert, xerrarem del moment actual, de les coses que ens preocupen, i certament, vaig comprovar com, amb prou anys més, com entre altres és cas el de Josefa de vuitanta anys, l’ànim i el compromís continuen vigents.

Alguna d’aquesta gent està en cooperatives, en activitats a favor dels immigrants i la gent internada al centre de Sapadors, en altres mogudes, i fins i tot, en ATAC. Es tracta d’una gent, majoritàriament dones, que sense buscar protagonismes continua encara pensant que cal lluitar per una societat més justa i solidaria, un clar exemple poc freqüent, en un temps d’indignació i alhora de cert desencís. Estimula molt veure com hi ha gent gran com aquesta, que portadora d’una experiència rica continua aspirant a fer quelcom més sense demanar càrrecs ni reconeixements. Algun dia es veurà com la transició no es pot explicar sense tindre en compte la pressió o les lluites socials, i en alguns casos nacionals.