Tant a les persones que en diferents moments estiguérem protagonistes, com a aquelles altres que per la edat no pogueren ser-ho, la mostra ens resulta útil ,perquè el fil conductor de les experiències que es podem visualitzar, en documents o en material gràfic, no te altre tema que el del combat pel la llibertat, un combat amb avanços i involucions, amb generositat, solidaritat, i alhora, reacció repressiva per part d’ aquells que tenen por.
El moviment estudiantil, nascut a finals dels anys cinquanta va evolucionar, al temps, que la universitat anava, també, massificant-se, creant o inventant fórmules, instruments, eines, i connectant amb les noves corrents culturals o socials, topant, inevitablement, amb les imposicions de la dictadura. Al cas valencià cal, però, reparar un element específic que el va marcar, puix a principis dels anys seixanta apareix vinculat a la idea de País Valencià,ja que la modernitat del plantejament de‘país’fou un innovador. Aquest fou el moment de la meua generació, les revistes Diàleg, fins que no ens van deixar seguir,i, després Concret, son expressió del emergent moviment estudiantil. A l’ exposició podreu veure alguna portada d’ aquestes.
D’ aquella etapa inicial, cal fer esmen de com es marginà i arraconà al sindicat feixista, el SEU, també, coincidint amb una acció estatal, ens solidaritzàrem amb els miners en vaga d’ Astúries. Tanmateix , la sensibilitat identitària es manifestà quan una part de la jerarquia política va atacar Joan Fuster, al temps, que repressalià Vicent Ventura.
El testimoni passaria de mans, en una segona fase, altres estudiants, xics i xiques, crearien el Sindicat Democràtic, ampliarien el nombre de gent compromesa, amb la col·laboració de prou professors. A final de la dècada, les mobilitzacions, les assemblees, i la consciència de la necessitat de llibertats s’ampliarien notablement, llavors, la repressió anirà pujant de to. Als setanta, etapa que és la més present o protagonista a l’exposició, tot s’ acceleraria, amb la presència pública dels partits polítics que en l’àmbit de la vida universitària intentaven guanyar espais de llibertat. Aquest extrem darrer comportava algunes friccions entre reformistes, identificats amb el PCE, i els més radicals . qüestió de protagonismes.
Sols resta insistir, paga la pena passar-se pel Carrer la Nau, ja que a més a més , com ja he avançat, el fil conductor del relat ens porta al present, amb un espai, o epíleg significatiu, dedicat a la primavera valenciana de 2.012, quan de nou uns estudiants, de secundaria, també, digueren no.
