Rellegint un llibre, publicat fa poc més d’una dècada, de Norberto Bobbio, em trobí amb unes línees que em feren reflexionar, puix em donaven llum sobre una percepció que tenia des de feia temps, permeteu-me que les transcriga: “No sols existeix la política dels polítics. Si sols existira la política dels polítics, no hi hauria lloc per als grans debats d’idees, per al moment de la utopia (entesa ací en el sentit més ample, sobre els problemes de la convivència els quals no són immediatament pràctics, així sí practicables), que també, contribueix a canviar el món (no sols a comprendre’l i interpretar-lo), encara que en temps més llargs, en terminis que escapen a qui viu en i per allò quotidià”.
La cita no te pèrdua. No es tracta de negar la rellevància de la política dels polítics, sinó de remarcar que no ens podem limitar a eixa vessant del compromís cívic. Sols, com a mostra, citaré dos casos que han estat objecte de comentaris i són tema de conversa, un seria la qüestió de les possibles primàries dels socialistes, l’altre un fulletó valencià: el cas Blasco.
Tertúlies informatives, tribunes d’opinió, comentaris diversos es venen succeint sobre si s’avançaran les primàries del PSOE, si hi haurà una o altres candidatures enfront de l’actual secretari general, doncs bé, cap consideració sobre quines idees pot haver al darrera, sobre si la pràctica de primàries comporta o no un cert progrés en ares de la desburocratització, de la democràcia interna dels partits.
Anem al cas Blasco, igualment molta tinta, moltes paraules i comentaris repetitius o reiteratius, cap reflexió seriosa sobre com podem abordar la corrupció, sobre les mesures de comportament social, legislatives, i tanmateix, com la ciutadania pot assumir valors nous i d’honestedat. En aquest punt, mancarien opinions de psicòlegs, sociòlegs, juristes, i sobrarien xafarderies.
L’esmentat filòsof italià no demana gran cosa, apunta a un canvi, a la responsabilitat col·lectiva en els debats per oferir a la ciutadania referències més enllà de la política estreta i curta de la gent que ha fet d’aquesta un ofici o el centre de la seua activitat, sense que això impliqués excloure l’àmbit de la praxis de tots els dies, o la necessitat de governar en uns casos, en altres de ser oposició real.
