Registrant els calaixos he topat amb una imatge colpidora i significativa. Correspon a un espai publicat pel setmanari francès d’esquerra “Le Nouvel Observateur” al 1972, en el qual es reprodueix un fragment del llibre de Simone de Beauvoir “Tout compte fait”, una obra que formava part de les memòries de l’esmentada escriptora, i que era una mena de balanç dels convulsos anys 60.

A la foto es pot observar a l’especial “parella” formada per Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, acompanyats d’una colla d’intel·lectuals, venent un periòdic, destaca, just al darrera de Sartre, la figura del policia de torn, símbol del poder. La imatge correspon a un moment concret, just després del maig francès, quan el Govern francès de dretes d’aleshores va prohibir el periòdic esquerrà “La Cause du Peuble”, un setmanari enfrontat amb el sistema i, per tant, dolent.

Com a protesta, i resposta a la injusta prohibició, un sector d’intel·lectuals va eixir al carrer venent la premsa vetada i reivindicant la llibertat de premsa, tot amb independència de les diferències amb els promotors del periòdic en qüestió, ja que ni Sartre ni Beauvoir tenien vinculació amb el grup promotor del paper.

La imatge, al meu parer, deu transcendir al moment en què fou feta, puix, és una lliçó del que cal fer quan les llibertats es veuen retallades, un testimoni clar a favor de la llibertat i la independència de la premsa i, tanmateix, del compromís amb les llibertat democràtiques. Aquells fets ens situen davant de com l’activitat intel·lectual democràtica té un paper a complir, si vol ser fidel a la veritat davant de les restriccions i injustícies.

Al nostre context hi ha restriccions, retallades de les llibertats, tal volta, menys en termes de prohibicions i més en silencis i omissions. La ja esmentada Simone de Beauvoir al fragment que servei de referència a aquestes notes, afirmava com “la més insidiosa de les mentides és l’omissió”. També en aquelles dades, Fuster ens alertava dient com tot silenci era una forma de complicitat. Necessitem una premsa independent del poder, hem d’exigir un espai per a totes les opinions malgrat que siguen minoritàries, la reducció de la informació a allò que diuen les majories és, igualment, una mena de censura.

En gran mesura, el gran perill d’avui és la indiferència, com el filòsof i assagista Josep Ramoneda remarcava, en assenyalar com, des de mitjans dels anys vuitanta la revolució conservadora ha canviat de tàctica, fomentant la indiferència. Per això precisament, la imatge dels dos filòsofs francesos, venent aquella revista minoritària, marginada, ignorada, feta per un grup de l’esquerra minoritària, ve prou al cas en un moment com l’actual, de retallades, d’omissions i mentides.

Observem alguns silencis, és cert, però que també hi ha veus que des de la crítica independent de segles o partits, continuen seguint l’exemple de Jean Paul i Simone, que així continue . Vicent Àlvarez

Comparteix

Icona de pantalla completa