Max era un mica més gran que nosaltres, uns cinc anys, poca cosa, però en aquell moment ens semblava molt gran. Era seriós , treballador incansable, cristià i d’hàbits un tant peculiars, com a detall recorde que s’allotjava a l’Astoria. Nosaltres, però, formàvem una colla bastant diferent, així i tot, hi havia una bona entesa. Ell va fer possible la pujada de joves nacionalistes valencians al Principat, la distància ideològica entre Max i nosaltres, i el mateix Fuster, era evident, allò que Max tenia al seu cap era el projecte de Països Catalans, la resta de “detalls” poc importaven, va intuir la vàlua de Fuster, com la d’en Raimón, i també el paper que alguns grupets del territori valencià podíem aportar.
Amb Max vaig participar en algunes trobades, com quan vam estar a la Selva del Camp o a Berga. Amb dos sis-cents anàrem al Rossellò, es tractava de la primera connexió entre nacionalistes d’aquesta part del Pirineus i de l’altra. Del País València n’érem tres, Fuster, Eliseu i jo, un viatge durant el qual la ironia i bon humor de Joan s’aprofità de les creences religioses de Max, sense que això enterbolira la magnifica amistat que sempre va existir entre els dos.
Max mai va deixar de preocupar-se pel seu projecte, i de la necessitat de fer veure al sud i nord del Sénia que hi ha havia tot un projecte de futur, tal vegada eixa visió no tenia en compte altres qüestions tanmateix necessàries, com eren les ideològiques, socials, econòmiques… En una de les pujades al Principat passí dos o tres dies a sa casa, adaptant-me als seus horaris i costums, xerrarem bastant, teníem diferències, però al capdavall , somiàvem amb un projecte compartit de poble.
Crec que Fuster va escriure “Nosaltres els Valencians” en gran part per la insistència i pressió de Max Canher, podem dir que més aviat que un simple editor va ser l’instigador del paper, amb el qual encetà la seua activitat com a editor. Imagine que amb ocasió d’aquest traspàs en diran moltes coses, justes i reals sobre la seua acció, la meua no és més que una breu nota, possiblement perquè tinc algun deute amb aquell “especial” representant de productes químics, que es reunia amb nosaltres quan tots plegats intentàvem fer país i països.
