Coincidint amb els deu anys de la mort de Manolo, he rellegit un llibre que al seu moment passà prou desapercebut i em va agradar força, es tracta de “Planfleto des del planeta de los simios”.L’autor concentra una part important del text analitzant el paper dels simis, aquells que ens manen, així com quin deu ser el paper dels intel·lectuals i la gent d’esquerra després de la fallida del socialisme real i de la mort de l’imaginari del vell proletariat històric.
Situats en uns sistema de democràcia amb tics o mecanismes més propis del totalitarisme, cal buscar unes vies de transformació perquè “ escara és possible orientar-nos mitjançant les veritats possibles contra les no veritats evidents i lluitar per elles”. Podem observar la lucidesa de Manolo, en veure la necessitat de la pressió social, de com reconvertir la política en termes participatius, tot sense ignorar el paper de la presència institucional.
Especialment he trobat reflexions, en relació als partits d’esquerra i als seus dirigents, que vénen al cas del present que vivim , ja que allò que caldria seria recuperar i actualitzar el canvi social. Observem, però, com la conducta política hegemònica es basa en hegemonia de la professionalització, centrar les coses en la maquinària concebuda com un simple mecanisme per buscar l’èxit electoral. Els votants esdevenen simples consumidors del mercat polític.
I què pensar dels o de les líders i el carisma? Sovint tot es limita a una simple qüestió d’imatge , d’elegir entre qui és bon comunicador, o comunicadora.
Es parla de primàries, de persones, de “caps”, poc de continguts, com diu Vázquez Montalbán, la dificultat del discurs del líders, sense diferència de gènere, els obliga a primar l’oferta dels seus valors individuals diferenciats, el “cap “ o líder és imatge ,aspiració, hauria de, però, tindre quelcom dins…
Als professionals de la cosa pública, a la gent que aspira a encapçalar o dirigir canvis de debò possibles i desitjables, a la ciutadania farta ja de tant de nepotisme, hipocresia, desigualtats…i tantes coses més, i molt especialment a la gent que continua fidel als ideals de l’esquerra del segle XXI, desenganyada de les veritats absolutes, els recomanaria la lectura, o fins i tot, la relectura d’aquest “llibre –pamflet” puix sempre és bo mantindre en peu el sentit crític que vol anar més enllà del sistema imperant.
Tenim cites electorals, és cert, el problema de fons no s’hauria de limitar a seguir les pautes dels sistema.
