He buscat documents o papers, poca cosa fins ara, entre allò que he rellegit hi ha un text que considere ve al cas, ja que apunta a la part que em toca tractar a mi. Joan Francesc Mira, amic, company de combats, i un intel·lectual valencià de talla, al seu llibre Sobre la nació dels valencians, remarca com els valencians l’única educació que havien rebut havia consistit en la recepció i assimilació com a pròpia d’una cultura espanyola, que en bona part, arribava per la literatura amb els valors de vida forans, a la qual s’afegiran el cine, la tele i altres novetats. L’únic patrimoni cultural propi eren les festes, el folklore o alguns monuments. Durant segles no teníem espai propi cultural.
Seria a partir dels seixanta quan encetem la via de la represa, crear una altra cultura no espanyolista, moderna i valenciana. Malgrat això, “l’espai castellanoespanyol” continuà aclaparadorament l’espai valencià propi. La nostra cultura, aquella que es manifesta en la nostra llengua ocupà un raconet.
Des que Mira va escriure el llibre esmentat, al 1977 o la segona edició al 1997, s’han produït canvis, però ni quantitativament ni qualitativament la situació ha canviat, podem constatar que hi ha una altra cultura alternativa i de vocació nacional, però, tanmateix haurem de reconèixer que se situa en un racó en relació a la que ve del centre.
Hi ha moltes circumstàncies que expliquen el fet, Fuster ja apuntava al tradicional desinterès i el paper de les classes dirigents valencianes. Al meu parer,però, una clau es troba en la com es va fer la transició al nostre país, com es va crear el conflicte des del poder, en la coneguda Batalla de València, tal i com documentà Alfons Cucó, com l’esquerra oficial es va sotmetre als dictats de la dreta, i com es redactà, l’Estatut en temes clau com la llengua, simbologia, nom…
Els nostres mals no venen sols d’Almansa, venen també dels cercles de poder que van manipular la transició, i van crear uns enfrontaments dirigits a atemorir, pressionant a un PSOE-PSPV de per si ambigu, estigmatitzant a l’esquerra amb voluntat nacional, la qual restaria com resistent.
L’espai cultural existeix, perquè hi ha creadors i per la gent que fa de la cultura quelcom important, allò que cal és obrir-lo, ampliar-lo. Vicent Àlvarez
