Durant aquest mandat que acaba, recordem que la legislatura és de sis anys, hem escoltat parlar d’Europa, rescats, retallades, reformes laborals, han tingut prou a veure amb la política europea, la qual esta determinada en funció del positivisme econòmic i dels interessos que lidera el Govern alemany. Sols les “grans” decisions han transcendit a l’ opinió pública, poc hem conegut de la tasca dels europarlamentaris crítics, especialment d’aquells que representen opcions minoritàries. Sembla com si tot es jugués entre pocs, i que el Parlament té poc a fer.
En altres moments, Europa significava un nou procés entre els dos grans blocs, un projecte suggestiu i desitjable. Durant els anys de dictadura equivalia a democràcia, llibertat, modernitat, ara però, és visible un cert euroescepticisme.
En la legislatura, ja quasi acabada, entre la gent d’esquerra, aquella que vol transformar les coses tant des de perspectives de classe com des d’altres nous paradigmes, poc s’ha debatut sobre la utilitat d’estar present a les institucions comunitàries, o sobre què fer i quines propostes aportar, i és que, dissortadament, importa més seguir la rutina i quan arriba el moment improvisar coalicions o parlar de llistes.
Resulta doncs evident, que l’Europa política no és la que voldríem, ni és la dels pobles, ni tanmateix la de les classes populars, emprant un terme clàssic, ni la de la sostenibilitat medi ambiental. És la de les finances i els estats. Molts dels antics europeistes, d’aquells que somiaven amb una Europa Estat, avui experimentarien desencís.
La convocatòria vinent resulta ser un ritu, un tràmit, i per tant, que puga haver-hi abstenció pot ser més que previsible. Cal, al meu parer, fer èmfasi en el perquè, en les raons per votar, aleshores, la prioritat no està en les coalicions i les llistes sinó en apropar-nos a allò que poden fer els nostres representants a Estrasburg, i tanmateix deixar ben clar que la seua tasca ha de ser visible, s’han de trencar els límits informatius dominats pels grans, els governs i els mitjans de comunicació.
L’Ideal d’una Europa federal, amb capacitat de decisió, amb unes polítiques socials, econòmiques i de sostenibilitat, continua essent una utopia desitjable, serà possible algun dia? Les properes eleccions segurament seran un tràmit més però, si obrim debats, facilitem informació i a la propera legislatura les minories són més visibles, alguna coseta aconseguirem.
