Recorde tres accions oblidades: una afecta a la campanya per la legalització de l’esquerra radical, altra, sobre una campanya a favor de la república i, finalment, la darrera fou una acció al Consolat de Nicaragua, totes al cap i casal.
Cal partir que a les eleccions de 1977, una part de l’esquerra que havia lluitat contra la dictadura no va poder concórrer en no haver estat legalitzada. Tant el PSOE com el PCPV van poder participar amb les seus sigles i sense dificultats. Passats els comicis, uns quants partits desquerra, de nou intentàrem la legalització promovent accions a tot l’Estat. A València, acudiren al carrer de Xàtiva, junt a l’Institut “Lluís Vives”, les direccions i alguna gent amb cotxes, formant-ne una caravana amb pancartes, banderes, propaganda… A la plaça d’Amèrica, ens van interceptar un gran contingent de grisos amb vehicles, nosaltres seríem uns trenta cotxes i poc més de mig centenar de persones.
Ens portaren a la comissaria de Joaquim Costa, era un espai prou ample. Sembla que el comissari no tenia instruccions concretes, ni idea de com organitzar allò, aleshores, jo no recorde si amb alguna persona més, em vaig reunir amb ell, fent-li la proposta d’agrupar-nos dins de la comissaria per partits, així el seu informe es faria fàcilment. Acte seguit vaig anar assenyalant el lloc on cada sigla s’hauria de situar, ací el, PTE, allà ORT, i així la resta OIC,MCPV,UCE,LCR…
Al final, l’atestat del comissari reflectí una realitat: la nostra existència, ens havia legalitzat ‘de facto’. Setmanes més tard vingué la notificació de la inscripció al Registre del Ministeri de l’Interior.
Anem al segon fet. Al 1979, Josep Lluís Albiñana va prendre possessió com a President del Consell Preautonòmic, una entitat amb presència fins i tot de restes franquistes. El mateix dia, algunes opcions d’esquerra muntàrem unes taules demanant signatures per un referèndum en el qual els ciutadans ens pronunciaríem sobre si monarquia o república. Jo estava a la taula que hi ha havia davant de Correus, quan portàvem un parell d’hores ens van detenir, ens tancaren a la comissaria existent enfront del Mercat Central. Elia trucà a Albiñana, la resposta fou que m’ho havia buscat.
Cap a les nou de la nit, el comissari em cridà, puix venien a parlar amb mi Ferran Vidal i Joan Lerma, dos membres del govern de Josep Lluís, tal vegada una reconsideració d’aquest darrer. Parlàrem i el comissari m’oferí restar al seu despatx i no baixar al calabós. El tracte era correcte i la conversa amistosa, declinant la invitació vaig tornar al soterrani amb la resta de companys que eren de les Joventuts Socialistes i Unificació Comunista. A la matinada eixírem.
La darrera història va de solidaritat internacionalista. A finals dels setanta, els sandinistes van derrotar Somoza a Nicaragua entrant a Managua. Vespres de l’històric esdeveniment, els representants dels Front Sandinista, tement que als consolats i l’ambaixada desaparegués documentació, ens demanaren ajuda per ocupar les seus diplomàtiques. Tot i considerant que els companys del PCPV podien participar, vaig parlar amb el seu Secretari General, Ernest Garcia, qui féu les consultes oportunes i em comunicà que en ser una acció il·legal no vindrien.
El consolat estava a l’avinguda de Pérez Galdós. A l’hora acordada, entràrem al pati i vam ocupar l’escala. La seu diplomàtica estava al primer pis, els grisos s’havien avançat i estaven dins del pis, quan portàvem una hora o així, un cap policial va aparèixer i digué: “Los nicaragüenses pueden subir a celebrar con champán el triunfo del pueblo nicaragüense, el resto deben irse”. La cònsol, que era una dona, havia canviat de jaqueta.
Tres històries significatives.
