El nostre despatx nasqué al 1968, inicialment funcionà al carrer de la Sang de la ciutat de València, al poc de temps amb l’ampliació de companys/es llogàrem un pis al carrer de Cirilo Amorós número 14 a València, al principi ens dedicàrem a l’assistència jurídica en matèria laboral i en menor escala a temes veïnals.
Arran del conflicte de Cartonatges Sunyer, sobre 1973 o 74, establírem una bona relació amb els treballadors de l’esmentada empresa, la qual cosa possibilità que durant 2 dies a la setmana crearem una consultoria en la Parròquia de l’Assumpció, cosa que duraria fins el 78-79; venia gent de la resta de la comarca a consultar-nos: de Carcaixent, Algemesí, Corbera, La Barraca, Benimuslem… També obrírem assessories a Canals, de la mà de Vicent Garrido, a Gandia, i Silla, el cas de Gandia fou perquè Cebrià Molinera procedia d’aquesta ciutat, i a Silla per intervenció de Teo Medina.
Va ser Albert Garcia Esteve qui ens animà a incorporar-nos a les defenses, al TOP. El nostre era un despatx de gent d’esquerres sense vincular-nos a cap partit, hi havia pluralitat, des de gent propera a l’anarcosindicalisme o al marxisme crític. Quant es produïren detencions de gent del FRAP ens férem càrrec de diferents defenses, sumaris de propaganda il·legal o associació il·lícita. Així va ocórrer en una caiguda a La Ribera, i al cas d’Eduard Serra. En general als sumaris hi ha diversos lletrats, amb l’ Albert coincidirem prou, ja que aquest company malgrat el seu carnet de partit era molt generós i ajudava tothom. Noms que recorde de casos vinculats al FRAP: Maria Fullana, Eduard com he dit, Castro Outeiran, Josep Garés, Ernesto Conesa.
Una anècdota significativa és el cas de Conesa, un dia em va telefonar Enrique Tierno Galvan, em manifestà que un client li havia comunicat que renunciava a la seua defensa i em nomenava a mi, i a més, el qualificà de ‘esbirro de la buguesia’. El vell professor deia ‘qué le habrán dicho a este pobre chico’.
Nosaltres teníem criteri propi, malgrat que el FRAP va crear un contacte amb nosaltres, era Víctor Baeta, qui tractà en alguna ocasió de demanar-nos que passarem consignes, aquesta qüestió ens incomodava molt, ja que vèiem que la gent de la presó de bona fe tenia una informació molt irreal del que a fora hi havia. En cert moment, en l’habitual visita a La Model ens preguntaren per l’hora en la qual s’anava a produir l’assalt al centre penitenciari i del començament de la revolta popular. En aquest punt el més realista i lúcid era Eduard, jo portava la seua defensa.
Eduard era un antic conegut, jo el recordava com jugador de futbol, igual que JR. Torregrosa. El visitava un parell de vegades al mes, xerràvem de la situació política, de coses que em contava Teresa, sempre va ser una persona molt reflexiva, i sense ser un dissident del grup tenia més criteri que altres de la mateixa colla, més crític diguem-ne.
Quan sortí i se’n va anar a Suècia, vaig col·laborar en relació a la seua situació com a refugiat i vaig aportar documents a l’ advocada que en aquell país es va ocupar de resoldre el tema.
Quan tornà estava malalt i Teresa em va assabentar de la dramàtica situació, vaig anar a parlar amb el Coronel Militar que portava la causa, aquest em va acusar d’encobridor d’un fugitiu, i va exigir la presència d’Eduard. Aleshores ho parlí amb Teresa, quedàrem en fer un informe per part d’un metge en sobre tancat, i que jo li’l donaria al Coronel, i així es féu però, malgrat que el tema ja estava clar, de nou em va insistir, em feia responsable a mi si no es personava. En un taxi Eduard va comparèixer, el deixà lliure, però per poc de temps, durà sols un dies.
No cal remarcar que el cas d’Eduard Serra ha estat una de les coses més impactants i importants de la meua vida professional, és un record que mai oblidaré, una història a més a més d’un xativí exemplar, d’una víctima del franquisme, i que més que un client va estar un amic.
Aquest és el meu testimoni, VICENT ÀLVAREZ. Gener de 2014.
