Tinguérem un encontre al Monestir de Montserrat, els monjos ens deixaren estar junt amb ells al menjador i a les dependències corresponents. HI assistia també una delegació de membres de la II Internacional dirigits per Daniel Bennedit, secretari general de la Federació d’Obrers Metal·lúrgics. En la trobada decidiren mantenir una coordinació així com impulsar activitats socials i polítiques; tanmateix, al mateix acte se’ns va donar suport, la qual cosa va incloure una aportació econòmica en moneda espanyola, crec que a nosaltres ens donaren 30.000 pessetes. Es pretenia evitar que el paper central de l’oposició el representés el PCE creant un espai de socialisme democràtic .
Anys més tard, després de la crisi del PSV, quan ja s’encetava la transició, cap a l’any 1975 o 76, vaig coincidir de nou amb Daniel Bennedit, fou amb ocasió dels judicis dels acomiadats de l’empresa Fasa Renault a Valladolid per haver participat en una vaga. El fet és que per a la defensa dels obrers anàrem advocats de tot l’estat en funció de la línia sindical de cada acomiadat. Calia coordinar un poc les defenses i es convocà una reunió de lletrats. En aquesta aparegué Felipe González acompanyat precisament de Daniel, qui aleshores feia d’observador o assessor. En veure’m es va acostar a saludar-me i després d’escoltar les meues intervencions em digué una frase que mai he oblidat. “ Como has cambiado, Vicent”, a la qual vaig respondre dient-li que els que havien canviat eren ells.
L’ anècdota sovint m’ ha fet pensar en el tema dels canvis en relació a les idees o les opcions polítiques. De vegades, m’he interrogat si el meu és un cas peculiar. En relació al meu pas a posicions més radicals he pensat sempre que més aviat que un canvi la meua fou una evolució, en la mesura que he vist fets contradictoris o bé, objectius no confessats. Les experiències són determinants, i això fa que deixes uns camins per buscar altres que consideres més adients, altra cosa ben diferent són aquells canvis de passar-se’n a l’enemic o el competidor, motivats, òbviament,la majoria de vegades per gaudir de poder o algun càrrec.
Bennedit considerava que jo havia canviat, puix no em situava dins del seu projecte socialdemòcrata, certament, així era. Llavors existien dins de lesquerra dos formes estratègiques de situar-se a la transició, la pactista, i la rupturista. La primera va guanyar, la segona idealista i ingènua, restà arraconada pel sistema, van ser els marginats per uns i altres.
Hem canviat, o evolucionat?… Potser és un problema de paraules, al meu parer, però, en aquestes coses cal mantindre una actitud oberta i, per tant, cal modificar posicions, o corregir errades, sempre, però, amb una dosi important de coherència, eixa coherència comporta, tanmateix, una certa dosi alternativa i alhora de crítica contra el sistema. Vicent Àlvarez.
